Marc General
López Casasnovas va fer una reflexió inicial sobre si l'estat del benestar és part de la solució o del problema en una conjuntura de crisi atenent a dues tendències econòmiques. Si és part de la solució, va assenyalar, el sistema hauria de ser més selectiu i caldria una reflexió sobre conceptes com la universalitat i si és part del problema caldria deslliurar les polítiques de les trampes de la pobresa i incentivar la responsabilitat individual.
En aquest sentit, el catedràtic va valorar que seria molt beneficiós per al nostre país disposar d'una política econòmica pròpia, ja que la seva estructura econòmica forma un cluster, prou específic a l'Arc de la Mediterrània i que convindria anivellar la capacitat de despesa social amb el nivell de desenvolupament.
Va donar especial importància al fet de generar un marc de decisió estable i el menys manipulable possible a nivell governamental i polític exigint majories qualificades per a determinades decisions, requeriment de consultes populars en temes preestablerts, compromisos de major durada en inversions i formació de capital humà, etc. L'objectiu no és dificultar les decisions en el curt termini sinó limitar les decisions susceptibles de ser considerades com a tals per a una política econòmica que es pugui entendre com de major discrecionalitat política.
També va subratllar que és erroni el discurs de política social que no té en compte les dues potes del pressupost (ingressos i despesa; com es finança i com es gasta). Aquest fet implica més atenció a la prova de mitjans i de necessitats i més transparència, a banda d'interessos de polítics i de gestors polítics.
Dintre del marc general, va fa èmfasi en el fet que l'anàlisi de la política social s'ha de realitzar cada vegada més vinculat a les polítiques d'ocupació, ja que les dues incideixen en la reducció de la desigualdat.
Davant d'aquesta situació, Guillem López Casanovas considera que per a una bona refonamentació de la política social calen mesures com el copagament no com a mesura recaptatòria sinó com a mesura per evitar l'abús moral del sistema; fomentar que les prestacions del welfare condicionin al workfare incentivant la responsabilitat individual. En aquest sentit, matisa quant més desenvolupada està una societat menys intervenció pública es produeix i per tant, està justificat un canvi en les fonts de finançament.
Afirma que la política social no es pot fer a partir de mitjanes sinó atenent a les variances, la qual cosa implica una política selectiva en destinataris transversal a les finances públiques i que la prestació uniforme tancada no incorpora el valor d'allò que és electiu i mina els esforços a la responsabilitat individual.
