Reflexió sobre l’abast de les polítiques socials
Guillem López Casasnovas va fer algunes consideracions respecte la Ley 39/2006. Per al catedràtic la normativa ofereix un “cliché” de protecció d'abast universalista (tots els ciutadans són elegibles), però força al selectivisme (no tots els elegibles són elegits), segons el grau de necessitat i de la capacitat de cofinançament. Casasnovas opina que alguns ciutadans ja es pregunten per quin motiu la intervenció pública garanteix les mateixes prestacions castigant en certa manera als que més renda i patrimoni posseeixen. No obstant això, assenyala que els ciutadans són favorables a contribuir a les xarxes de seguretat mínimes que han de protegir als més desfavorits independentment de la seva capacitat financera. Afirma que la societat no hauria de convidar als ciutadans a despreocupar-se del seu futur com ho està fent ara. En aquest context, considera un desencert el fet de promoure el consum i no l'estalvi ja que es podria estar enviant les senyals equivocades per al futur. Per tant, considera necessari que les xarxes de seguretat generals de cobertura universal es limitin a prestacions mínim/bàsiques, i no als seus nivells mitjos –generals i uniformes- sent complementables de manera contributiva.
El catedràtic esgrimeix que els ciutadans entenen la cobertura de riscos individuals no buscats o desconeguts. Podria ser el cas d'una malaltia però no el cas de l'envelliment perquè forma part del curs natural de la vida. Per tant, per a Casasnovas, la dependència lleu o moderada s'hauria de mantenir en l'esfera privada preservada de la responsabilitat de l'estat.
En aquest sentit, argumenta, la societat comença a no entendre que la cobertura pública pretengui nivells mitjans i de màxima qualitat i que el cost sigui sufragat públicament. La prestació uniforme tancada, afegeix, no incorpora el valor d'allò que és electiu; no facilita la complementarietat en correspondència a un esforç addicional i minva la responsabilitat individual. Sota el seu criteri, la provisió pública amb producció pública directa difícilment ofereix avantatge competitiu.
En un context de descentralització és possible l'experimentació controlada des dels poders públics per a distintes combinacions entre prestacions monetàries i en espècie, justificables davant els ciutadans com a desigualtats tolerables, en tant que són acceptades per la comunitat i finançades solidàriament a dintre seu.
Després d'abordar el marc general i la llei, les principals conclusions de Guillem López Casasnovas són:
- “Incapacitat”-“indesitjabilitat” d'aspirar a la uniformitat en un context de provisió descentralitzat com l'espanyol
- Disfuncions entre capacitats decisòries i responsabilitats
- Els estudis sobre la llei necessiten “reajustar-se”
- Els copagaments eviten l'abús moral del sistema però són menys factibles que l'assegurament privat limitat
- Cal separar la ideologia que inspira la llei de la seva vessant tècnica
