Josep Ganduxé: Què hem d’esperar en el sector sociosanitari?
És evident que l'actual entorn del nostre país, millor, del nostre món occidental, està en una situació de crisi, no tan sols econòmica, sinó sobretot social, de valors i conductes, i per què no dir-ho, que no sabem del tot què hem de fer com a ciutadans. (Votar, no votar, indignar-nos, manifestar-nos, ser un català emprenyat...).
Si estem d'acord amb aquest preàmbul, les persones que ens dediquem professionalment a gestionar allò que en podríem dir “tenir cura de la persona malalta o que pateix i llurs famílies” podem passar-ho bastant malament i decidir canviar de feina (si podem, és clar).
Sota el meu criteri, estrictament personal, són unes quantes coses les que ens esperen:
Les dificultats pressupostàries no s'han acabat, i segurament res tornarà a ser com abans. Es això dolent? No necessàriament. Com diuen els pagesos, els arbres ben podats creixen millor. La pregunta que ens podem fer, una vegada acceptat allò que és evident, és si hem podat bé l'arbre, tot i que de vegades un pensa que un arbre mal podat es pot morir... Hem de fer valer la dita que en situacions de crisi és on surten les millors coses de cadascú, i fer que les nostres organitzacions siguin com les oliveres, un dels arbres més bonics i resistents que conec.
Què en farem de la Llarga Estada. Algú pot pensar que aquesta és la pregunta del milió. Insisteixo en la visió personal. Crec que en aquesta legislatura és un tema que es resoldrà. Com? No ho sé, però segurament seria bo intentar agrupar aquests malalts en centres més monogràfics de llarga estada, diferenciant-los de la mitja estada i, a partir d'aquí, posar-li fàcil a l'administració perquè evolucioni cap a un model diferent, on la dependència sigui la guia, i es pagui el que toqui per cada departament (I per què no una agència?).
Què passarà amb la mitja estada i les cures pal·liatives. No cal citar les estadístiques que tots coneixem del sobreenvelliment de la població en els propers anys i la multiplicitat de patologies. Els nostres centres s'hauran de tecnificar una mica (Diagnòstic per la imatge i Laboratori) i així poder atendre els malalts que sortiran o no ingressaran en els hospitals d'aguts. D'això en diuen subaguts i postaguts.
Quines línies assistencials hem de desenvolupar. Si donem per bona la nostra coordinació amb els hospitals d'aguts, el gran repte es l'atenció comunitària, tant en la vessant domiciliària com residencial.
Què farem amb l'anomenat Programa de Prevenció i atenció a la cronicitat. Dit així sembla una cosa molt important. Seguint amb la meva òptica estrictament personal, si aquest programa és capaç de donar resposta als punts que he intentat enunciar, demanar que el tirin endavant. Si no es així, deixem la literatura i passem a l'acció!
Finalment, a manera de comiat, deixeu-me fer un símil amb el que va dir en Màrius Serra a la Diada Nacional: Català a l'atac! , el que vol dir que no hem d'esperar que ens ho diguin tot, o millor encara, el que va dir en Pep Guardiola: Aixequem-nos aviat cada matí i anem a treballar amb il·lusió.
La il·lusió no ens la traurà ningú, i hem de ser els primers a encoratjar la nostra gent, perquè, malgrat tot, ens en sortirem.
Josep Ganduxé, Vocal President del Consell de Sector d'Atenció Sociosanitària de La Unió.
