Ètica, gestió del conflicte i gestió del risc en una societat oberta i multicultural

1. Sobre el títol

Necessitem més ètica que moral, més reflexió crítico-racional que moral (accions): ens cal argumentar més per què actuem d'una determinada manera que actuar i actuar sense donar raons dels valors pels quals fem una determinada acció i sense avaluar amb indicadors les conseqüències, per veure si són o no valors, accions, conseqüències coherents entre si. Pensem per què tenim problemes, per què estem davant d'una realitat que ens interpel·la, que ens demana una intervenció per canviar-la, i ens genera alhora conflictes entre interessos i dilemes entre valors.

L'ètica exigeix un nivell de maduresa postconvencional per dialogar, deliberar i gestionar l'angoixa que genera una ètica massa humana que està exposada al risc, a les contradiccions i als errors. I en una societat en continu canvi, oberta i multicultural on la llibertat és el guany, i la complexitat, el preu a pagar.

2. La font dels dilemes en treball social i salut

Els dilemes poden venir, entre altres, de les següents fonts:

1. No saber jerarquitzar les 4 ètiques: la primera, la cívica (justícia), la segona, l'organitzativa (qualitat total), la tercera, la professional (qualitat assistencial) i en darrer lloc, la personal (qualitat de vida).
2. No conèixer millor el Dret i la Ciència: ens cal recerca, guies de bones pràctiques i espais de reflexió. Per ser respectuós (respiciere en llatí vol dir mirar atentament; així com Achtung en alemany significa respecte i atenció) s'ha de mirar més atentament.
3. Manca de formació contínua: precisament perquè la realitat està en continu canvi i necessitem bons diagnòstics i pronòstics.
4. Manca de claredat en les directrius organitzatives: calen organitzacions flexibles i horitzontals, però amb delegacions responsables, treballant amb altres en xarxa, que orquestren amb partitures públiques, amb consciència de quina peça toquen i amb un públic que sap què pot esperar.
5. Escassa participació dels professionals en la presa de decisions: tenim organitzacions encara massa rígides, burocràtiques i amb una noció despectiva del poder (eròtica del poder ) que genera una preocupant anorèxia de poder i, per tant, de responsabilitat.
6. Escassa participació dels usuaris en la presa de decisions: el respecte a l'autonomia del pacient és mes llegenda que realitat, continuem fent plans individualitzat d'atenció sense l'individu al davant: tot per ell, però sense ell.
7. Manca de pedagogia social sobre el que es pot esperar (en veritat i en justícia) i no dels Serveis Socials: amb la qual cosa les expectatives, de les quals depèn la qualitat, en surten ressentides.

3. Bones pràctiques

En societats obertes i multiculturals és bon símptoma el conflicte i el risc: el primer perquè, quan en una societat oberta i plural tothom pensa el mateix, és que algú no pensa. D'altra banda, com que som humans, estem condemnats al risc, a l'aprenentatge històric: aprenem a partir d'encerts, errors, i contradiccions. Per tot plegat, cal demanar més permís i més perdó.

Els conflictes no sempre s'han de gestionar perquè tots surtin guanyant, o tots igualment insatisfets: es tracta prèviament de veure qui mereix guanyar, perquè hi ha interessos que són il·legítims, impresentables, perquè atempten contra la justícia, contra exigències universals que són els drets: es tracta de no donar la raó a qui no la té. I els interessos són legítims quan són universalitzables, publicables amb transparència i alineats amb els valors, les accions i les conseqüències.

Els conflictes en treball social i salut vindran, entre d'altres, per a la gestió de la confidencialitat, per les contencions mecàniques i farmacològiques, pel paternalisme i assistencialisme i per la tirania de la salut que s'imposa com el valor principal.

D'altra banda, els riscos (possibilitat de perill, més les mesures preventives per evitar-los) requereixen per detectar-los, encoratjar els professionals a exposar-los sense penalitzar qui ha tingut el coratge d'exposar-los.

Els riscos a gestionar són l'autisme de les organitzacions (estan al serveis de qui hi treballa i no per a qui es treballa); el relativisme del tot val fins al punt de tolerar l'intolerable i l'intolerant; la compassió que suplanta l'altre o l'interpreta des dels propis esquemes personals i no dels de l'usuari; i l'autocomplaença d'estar encantat de conèixer-se i de saber què bé que ho fem.

Per gestionar tot plegat ens cal institucionalitzar l'ètica: dotar-la d'espais i temps, de recursos, de poder, com no pot ser d'una altra manera si parlem, com ho fem, d'una ètica de la responsabilitat.

Begoña Román Maestre, doctora en Filosofia i professora titular de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Col·laboradora de l'Institut Borja de Bioètica (URL).