Apunts, el blog de La Unió

Fa quinze dies que ens va deixar l'Esperança Martí, que fou Directora general i Presidenta  de la Fundació Puigvert, cofundadora i Presidenta de La Unió entre 1984 i 1995, i referent  per a molts del model sanitari català i del bon govern i la bona gestió.

 Segurament no li hagués agradat que li dediquéssim aquest blog en el Dia Internacional de les Dones, Dia Internacional de la Dona treballadora, perquè no li agradaven els tòpics i per motius diferents, era i es sentia diferent i defugia sumar-se als legítims debats i reivindicacions generalistes.

Però no ho he pogut evitar perquè ha estat una autèntica Donassa del nostre sector, del sector Salut. Segons Josep Pla: “Per a mi un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'una manera remarcable”. Al concepte Homenot s'hi ha afegit el de Donassa amb referents que han ajudat a construir un país més just, igualitari i culte. Aquest reconeixement social de la dona ha estat més fàcil en el món de les arts i de les lletres, i menys en el de la gestió i la ciència.

L'Esperança Martí encaixa perfectament en la definició de Josep Pla. Ha estat una persona singular i que s'ha significat i compromès amb el sistema de salut de Catalunya des de diferents vessants. La Fundació Puigvert ha fet un recull de la seva trajectòria professional  on destaca com a primer gran repte la creació de la Fundació Puigvert, i d'on des de la realitat de les organitzacions sanitàries, va impulsar una visió avançada de la gestió sanitària, amb mirada institucional i sistèmica impulsant, entre d'altres iniciatives, la creació de La Unió com a reflex de l'essència diferencial del model sanitari català, va participar activament en el model d'acreditació i concertació d'hospitals, en el Pla General de Comptabilitat per als hospitals, en la creació de la Central de Balanços, i moltes altres iniciatives que encara són de present i de futur. La seva ideologia era el compromís amb Catalunya, i amb el bon govern i la bona gestió.

Avui el debat està en garantir l'equitat d'accés i condicions a iguals capacitats de les dones en el món laboral i en els llocs de màxima responsabilitat i, del que en diem el Lideratge en Femení que va de valors, més enllà de la visió de gènere, i que evoluciona en paral·lel al canvi social i generacional i als nous models d'organització del treball. L'empatia, el treball en equip i en xarxa, la visió humanística de la ciència i l'assistència són, entre d'altres, el valors dels lideratges actuals, diferents als que havien d'incorporar les dones que fa més de 60  havien de conviure en un món liderat només per homes, renunciant no només a una model propi de lideratge sinó també a la conciliació de la vida professional i personal. És en aquest context on l'Esperança Martí va desplegar el seu propi estil i va ocupar el seu lloc, avançant-se i aplanant el camí per a molts i moltes.

 Tanmateix els que vam tenir la sort d'estar a prop d'ella, i la coneixíem i estimàvem tal i com era, feta a la seva manera, vam aprendre de la seva cultura de l'esforç, del respecte al rigor, i d'una singular combinació de Saviesa i Noblesa, de Fortalesa i Tendresa. Tota una Donassa.

 El teu compromís i llegat ens fa resilients i activistes, lluny del silenci i lluny de la queixa.

 Estima, reconeixement, i sobretot agraïment.

Trajectòria i fites Esperança Martí

En els propers mesos Catalunya viurà previsiblement un dens procés d'activitat legislativa que afectarà de manera determinant el futur del sistema de serveis públics d'atenció a les persones. La Llei 5/2020, del 29 d'abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic va atorgar al Govern de la Generalitat un termini de 2 anys (finalitza aquest abril) per presentar sengles projectes de llei per regular els concerts sanitari i social; per altra banda, el Pla de Govern de la XIV legislatura estableix el compromís del govern de desplegar la Llei de l'Economia Social i Solidària (ESS), la Llei del Tercer Sector i la Llei de contractació catalana. Juntament amb aquests compromisos, hi ha iniciatives legislatives per regular el Tercer sector i l'Acció concertada a través de propostes que es pretén que siguin assumides i impulsades per grups parlamentaris, de manera independent a l'acció de govern. Per tant, l'escenari es presenta intens, i caldrà veure quantes d'aquestes iniciatives arriben a bon port i en quin ordre, cosa que no és menor. Avui, de moment, només hi ha una certesa: s'ha iniciat el tràmit de redacció de la proposta d'avantprojecte de llei per regular l'ESS.

Aquestes iniciatives legislatives afectaran al model de contractació pública de Catalunya; en algun cas de manera directa (Llei de contractació catalana, Llei de concert Social, Llei de concert Sanitari i Llei d'Acció concertada), i en d'altres, molt presumiblement, de manera indirecta (Llei d'ESS i Llei del Tercer Sector). El model de contractació pública d'un país és un dels motors del seu  impuls econòmic ja que suposa una mitjana del 15% del PIB dels països de la OCDE, alhora que està concebut per la Directiva 2014/24/UE sobre contractació pública com un element de política estratègica de primer ordre. Però encara adquireix més relleu si posem el focus en el model de contractació que afecta a la prestació de serveis públics d'atenció a les persones (serveis socials, sanitaris i educatius), és a dir, al bloc de contractació més sensible i que caracteritza i perfila l'ànima d'una societat.

Aquest és el cas de Catalunya on, malgrat la cotilla legislativa dels marcs contractuals estatals previs a la Directiva, va saber establir models de prestació de serveis públics que obeïen a una tradició de país, i que suposen un veritable fet diferencial que es constata amb una simple observació del funcionament dels serveis públics sanitaris i socials a la majoria dels territoris de l'Estat. Xarxes de provisió estables, inclusives, diverses, que sumen recursos, coneixement i capacitats, amb potents vincles i arrelament territorial i comunitari i que recullen i sumen la tradició i iniciativa de tota mena d'actors i sectors socials. Per això podem parlar de xarxes de prestació de serveis públics amb alts nivells de qualitat, accessibilitat i innovació.

Un sistema de serveis públics d'atenció a les persones de qualitat i accessible va lligat a un model harmònic de contractació i concertació.

És per aquest motiu que des de La Unió estem especialment atents i serem proactius en fer les aportacions necessàries per fer palès que la qualitat del sistema de serveis sanitaris i socials va lligada al model en què s'organitza la seva prestació, i que tota aquesta activitat legislativa s'ha d'orientar a aquest principi: requerir als proveïdors (de tota mena) condicions i requeriments que potenciïn la qualitat i l'accessibilitat dels serveis, el compromís i l'arrelament a la comunitat, la sostenibilitat econòmica i mediambiental, el retorn social, les condicions de treball i d'igualtat, i tot amb alts nivells d'exigència i transparència.

Voler articular el debat de com ordenem els serveis a les persones al voltant d'apriorismes ideològics o cedint als interessos de col·lectius que persegueixen marcs normatius favorables intentant l'exclusió d'altres, sota una suposada bondat de models jurídics o de titularitat, pot acabar generant un escenari que beneficiï a alguns, però perjudicarà a tots, ja que per aquest camí no hi ha cap evidència que el sistema de serveis públics socials i sanitaris millori. Són projectes que resten quan ens cal, ara més que mai, sumar recursos, capacitats i coneixement.

Encara no hi ha iniciatives conegudes en relació a les normes que han de bastir l'estructura del model de prestació pública de serveis a les persones (contractual o no contractual -concertat-). Per contra, altres normes, que legítimament volen regular àrees de l'activitat econòmica com l'ESS (ja en tràmit d'elaboració de l'avantprojecte) o el Tercer Sector mostren clara tendència a traslladar el seu abast regulador al territori de la contractació/concertació.

Cal per tant treballar per generar una iniciativa de país, clarament definida pel Govern i consensuada amb els sectors afectats, que sigui l'eix vertebrador per la millora del model de prestació de serveis públics d'atenció a les persones i que s'orienti als principis abans esmentats, és a dir, a la millora de la qualitat dels serveis. Si no ho fem, correm el risc de generar un paquet normatiu amb solapaments, contradiccions, i que enlloc de millorar, empobreixi un sistema de serveis socials i sanitaris d'èxit i que funciona, plural, divers amb qualitat i accessible als ciutadans.

Economia Social i solidària amb visió europea, oberta, diversa i no excloent, i sobretot, amb exigència.

És per això que La Unió, coherent amb el manifest aprovat a Girona (Una nova societat, Una Unió mes compromesa) s'ha posicionat amb el document L'Economia social i solidària en l'àmbit de la concertació sanitària i social. Per a un concepte europeu i inclusiu per a una provisió més compromesa, al voltant del debat sobre el concepte d'ESS. Pel que hem dit abans, toca fer-ho. Perquè és la primera llei de les citades que està en tràmit i que afecta a moltes de les entitats concertades associades a La Unió. Es tracta d'una llei que té com a primer objectiu dibuixar el perímetre de l'ESS, i alguns el volen petit i, acte seguit, dotar-lo de privilegis en la seva relació amb l'administració -concertació preferent.

Creiem que l'ESS no va de qui ets sinó de què fas i de com ho fas. I de tenir-ho que acreditar, de manera oberta i diversa, sense prejudicis ni apriorismes, sense fórmules monolítiques ni condicions jurídicament impossibles. Ho creiem perquè és allò que sosté Europa com es comprova en el full de ruta per l'Economia Social fixat el desembre passat per la Comissió Europea [1].  Hem de regular el model de contractació pública de Catalunya i hem de regular l'ESS i el Tercer Sector. L'oportunitat que ens ofereix la Directiva Europea de contractació pública i el Pla d'Acció de la Comissió Europea són un referent formidable que ha d'orientar-nos. Si volem millorar sistema de serveis a les persones no podem sortir d'aquest marc, ja que fer-ho pot produir danys difícils de reparar, encara que després Europa ens corregeixi. Que ho farà. Però potser serà tard, i pel camí haurem perdut identitat i oportunitats de sumar valor als serveis públics.

[1] Comunicación de la Comisión al Parlamento europeo, al Consejo, al Comité económico y social europeo y al Comité de las Regiones. Construir una economía que funcione para las personas: un plan de acción para la economía social. Bruseles 9 de desembre de 2021.

La Salut és un estat de benestar complet físic, mental i social, i no tan sols l'absència de malaltia o condició patològica. Aquesta definició -que a vegades encara ens sembla com si fos nova- compleix aquest any el 75è aniversari (Constitució de l'OMS el 1946). La salut mental és un element essencial, indissociable, de la salut de les persones i de les poblacions. Segons dades de la mateixa organització, una de cada quatre persones al llarg de la seva vida patirà un problema de salut mental en qualsevol de les etapes de la seva vida, infantesa, adolescència i edat adulta. Per tant, cal més informació, més consciència ciutadana i més treball per millorar la qualitat de vida dels afectats i del seu entorn.

Històricament, quan algú té un problema de salut mental la mirada social es fixa en allò que la persona no pot fer per dur una vida normal, de tal manera que el trastorn mental passa a ser el que es veu de la persona.  El desconeixement i els estereotips sobre la salut mental no es corresponen amb la realitat i molt sovint influeixen en les actituds i comportaments que els altres tenen cap a les persones amb trastorn mental. A Catalunya segons dades de l'ESCA (2015) una de cada sis persones declara que pateix problemes d'ansietat o depressió, a aquestes dades s'afegeix que entre un 35% i un 57% de la població adulta no demana ajuda o tractament a causa de l'estigma.  

La COVID-19 ha posat contra les cordes moltes coses, també els sistemes de salut, i ha tingut un greu impacte a la salut mental de tota la ciutadania. Estem davant d'un increment de molts factors de risc per la salut emocional i mental de la població, emmalaltint a aquelles persones que no patien emocionalment i agreujant els problemes d'aquelles persones amb un diagnòstic de salut mental previ.

Sortosament hem avançat molt en el coneixement dels factors determinants de la salut mental i de les estratègies per prevenir i abordar els problemes de salut mental. Però encara ens queda molt per aconseguir aquell estat de benestar complet físic, mental i social de cadascú i de les persones que ens envolten, i de les quals tenim responsabilitat col·lectiva sobre la seva salut. I sabem que cal un abordatge integral des de les polítiques públiques, no només de salut, també altres àmbits com el social, la justícia, l'habitatge, l'educació o el món del treball.

Des de La Unió ens movem per les persones i ho fem amb una mirada àmplia, des de la responsabilitat col·lectiva sobre la salut i el benestar i el compromís social de les entitats que conformem La Unió.

I en aquest sentit, amb el Concert solidari al Palau de la Música en el marc del 44è Congrés Mundial d'Hospitals que vam celebrar aquest novembre a Barcelona i amb l'acció del dia a dia, a La Unió donem suport a la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio dedicada aquest any a la salut mental i que permetrà abordar projectes de recerca que esdevindran transformacions profundes dels sistemes d'intervenció en diferents àmbits, comunitari i social, educatiu, sanitari, laboral, i d'empoderament a la població en salut mental. Durant uns dies, la Marató posarà el focus en les persones afectades i el seu entorn, apropant el trastorn mental a la ciutadania amb una mirada neta i en primera persona, amb una mirada professional i experta. Una experiència de solidaritat que caracteritza la societat del nostre país i ens anima a continuar i també a fer front al greu impacte de la pandèmia en la salut mental i emocional de la ciutadania.

Fa uns dies La Unió vam estar presents a l'acte de celebració de la primera EBA de Catalunya, l'EBA Vic Sud que es va posar en marxa el 1995. Dels del 1995 fins ara només se n'han posat en marxa 12 a tot Catalunya, la darrera en el 2013, el CAP Muralles de Tarragona.

Les EBA's han estimulat el benchmarking en l'atenció primària de salut. Des dels estudis inicials d'avaluació de la reforma de l'atenció primària, les EBA's ja van mostrar resultats comparativament millors en moltes de les dimensions analitzades[1], fet que s'ha anat mantenint en el temps. Tant la Central de Resultats com les enquestes del PLAENSA evidencien uns excel·lents resultats assistencials, econòmics i de satisfacció, tant dels usuaris com dels professionals. A tall d'exemple, la mitjana de la puntuació de satisfacció de les persones ateses és superior (8,23 versus 7,87 del global de Catalunya) i l'índex de fidelitat (% de persones que si poguessin triar, tornarien al mateix CAP) de la mitjana de les EBA's se situa en el 93% quan al global és de 88%[2]. També la puntuació de l'Índex de qualitat de la prescripció farmacèutica és superior en un 63% al de la mitjana global de Catalunya[3]. I amb la pandèmia, i ara amb la necessitat de recuperar l'accessibilitat al sistema de salut, veiem una vegada més com les EBA's demostren la seva flexibilitat i capacitat d'adaptació a les noves necessitats de la població gràcies a l'autonomia professional.

I sembla que la seva principal amenaça és la manca de consens polític, no en base a indicadors de resultats i aportació de valor en l'atenció a les persones, sinó només sota un relat demagògic de populisme autoritari en base a la defensa d'una model funcionarial de gestió directa dels serveis.

Precisament en aquest mateix acte de celebració les intervencions van ser unànimes en la defensa del model sanitari català, de la seva diversitat del SISCAT, de la seva gestió professionalitzada i del seu compromís amb les polítiques públiques, i es va denunciar la tendència a discriminar per titularitats i també com els controls administratius, que no la transparència de resultats, afecten a la capacitat de gestió i de resposta de les entitats.

La veritat és que reconforta en aquests actes sentir-ho i compartir-ho, però no deixa de ser xocant amb la realitat del dia a dia, en la coherència en la presa de decisions per part de tots:

• Per què no hi ha hagut valentia política d'impulsar noves EBA's? Per què quan hi hagut equips preparats per tirar endavant una nova EBA els hem avortat amb alternatives tradicionals?
• Per què continuem prenent decisions basades fonamentalment en la realitat de l'ICS?
• Valorem positivament, del model sanitari català, la qualitat del seu model de governança en base al contracte, que volem fer evolucionar cap a models més transparents en l'assignació de recursos, i tenint en compte resultats. Aquesta exigència és només per als concertats? Quan l'estendrem en els mateixos termes a tots els centres del SISCAT?
• Som conscients que la diferència en els models de finançament, via pressupost o via facturació pel que es fa, generen discriminació, i que aquesta discriminació pot arribar a afectar als professionals i a l'equitat del ciutadà en funció de la distribució de les estructures de provisió en el territori?
• No hauríem de tenir la valentia política de traslladar al Parlament un debat rigorós sobre models de gestió basat en resultats que ajudi a superar els prejudicis i centri l'atenció en el retorn social del bon govern i la bona gestió, escoltant també el que opina el ciutadà?
• Per què quan les convocatòries de l'Estat per a l'accés als fons europeus es restringeix a entitats públiques no som més contundents a explicar que a Catalunya el sistema públic de salut no el conformen només entitats públiques, i que el subjecte destinatari ha de ser el conjunt del SISCAT? Si no ho fem, Catalunya queda clarament discriminada simplement pel seu model de provisió

Ara vindrà la Llei d'Economia Social i Solidària que orientarà les futures lleis de concertació sanitària i social. Des de La Unió defensem un concepte europeu i inclusiu d'Economia Social, que no discrimina per titularitats sinó per l'exigència de requeriments de qualitat i compromís social, i que és coherent amb la nostra realitat històrica diferencial. I hauríem d'anar més enllà, estendre l'acompliment d'aquests requeriments també a les entitats públiques, amb total transparència per part de tots.

Tan de bo recuperem el seny de posar en valor el que tenim, una xarxa de provisió diversa, que és capaç de treballar coordinadament en el territori, amb centres ICS i concertats, tots ells excel·lents i compromesos amb les polítiques públiques, i on la transparència de resultats per part de tots ajuda a millorar al conjunt del sistema.

Ara tenim un gran repte, recuperar la capacitat diagnòstica i de tractament, és a dir, l'equitat d'accés al sistema públic de salut. És el moment de sumar, no de confrontar. És el moment de no inflacionar estructures que requereixen més recursos que no tenim, és el moment de sumar capacitats i dedicar els recursos a cobrir les noves necessitats d'atenció.

Les EBA's són un clar exemple d'Economia Social i Solidària, un exemple de la potencialitat de la diversitat, de com la flexibilitat i l'autonomia de gestió professional reverteixen en millors resultats i satisfacció dels ciutadans.

EAP Vic Sud, la primera EBA de Catalunya, felicitats a tots els professionals que ho heu fet i ho feu possible. El millor reconeixement que us podem fer és donar visibilitat als vostres resultats, i conseqüentment i valentment prendre les decisions de futur.

Des de La Unió ens sentim orgullosos d'aplegar una gran part de la diversitat d'entitats de provisió de serveis públics que caracteritza el nostre sistema, entre elles les EBA's a qui estenem les nostres felicitacions i els animem a continuar en aquest camí d'esforç i anticipació que es tradueix en resultats.

Uns dies de descans a l'estiu, és un bon moment per llegir perquè ajuda a ampliar coneixements i compartir sentiments. Tens la ment més oberta, i la capacitat d'interrelacionar i despertar pensaments propis, encara que sigui a partir del dels altres, és un exercici que no va malament.

I és a partir d'articles d'opinió que he anat llegint que m'he quedat amb algunes reflexions que m'han servit per escriure aquest article i compartir la bondat de començar el nou curs professional, polític, social, personal no només amb bons desitjos sinó amb ganes de canvis profunds d'actituds.

“Aprofitar l'estiu per fer inventari serveix per separar el superflu de l'important i té molt de mirar en retrospectiva la vida, i conclou amb la proposta de fer menys inventari i posar més passió per viure el present”. I hi afegiria, i construir el nou futur.

“La nostàlgia és un sentiment que es dispara amb la por, l'ansietat i el mal humor, i aterrant en la post pandèmia ens preguntem, Com serà el poder del passat combinat amb la desconfiança del present i la por del futur? A la vulnerabilitat sanitària, social i econòmica associades a la pandèmia, cal afegir-hi la vulnerabilitat i la fragilitat emocional, i davant les emocions cal anar en compte amb els fenòmens polítics actuals com el populisme o la crisis de representació”.

Evocant als efectes narcotitzants de la filosofia. Sèneca, “El present és brevíssim i el futur és incert. L'únic real és el passat”. Zenón: “La pèrdua més dolorosa per a un home, per ser de naturalesa irreparable és el temps”. I afegeix un pràctic consell, quan abans deixem de plorar menys tardarem a riure.

Passat, present, futur, nostàlgia, emocions, incerteses, vulnerabilitats ... Com ho encaixem amb els grans reptes que ara tenim, entre ells superar la crisi post pandèmia i alhora aprofitar les oportunitats de la reconstrucció econòmica i social, amb sana ambició de país i de compromís per l'interès públic.

Dit així ens hauria de fer una certa il.lusió començar aquest nou curs interpel.lats  des de la positivitat, l'humanisme, l'autoexigència, la generositat, la humilitat, i sobretot la confiança de que volem el mateix, sortir-nos-en. Però no és exactament així. Escoltant les primeres veus de tornada d'estiu t'agafa escepticisme sobre el canvi d'actitud que convindria que féssim tots plegats.  En el debat públic, i no públic, tornem a sentir els tòpics de sempre més pensats per contraposar posicions que per sumar. I els bons pensaments de l'estiu queden amb això, bons pensaments i bons propòsits, i ens resignem a que és inevitable tornar a la mediocre realitat.

Un exemple concret. El sistema de salut, les autoritats sanitàries, el conjunt de centres i professionals que hi treballem han estat al peu del canó per donar resposta a l'impacte de la COVID-19, i ara tenim un repte més gran, recuperar l'equitat d'accés al sistema públic de salut. L'atenció a la COVID-19 ha col·lapsat l'atenció primària de salut i la capacitat diagnòstica del sistema. Cal sumar doncs esforços entorn un pla extraordinari que activi tots els recursos necessaris per continuar donant resposta  a la COVID-19 i els seus impactes i, a recuperar l'activitat i l'equitat d'accés al sistema. Un pla extraordinari que requereix recursos però també flexibilitat, generositat i corresponsabilitat, sens perjudici de continuar lluitant pels interessos legítims de totes les parts.

No és el moment de posar pals a la roda amb resistències corporatives ni plantejaments de confrontació, sinó al revés. El ciutadà vol que l'escoltem i l'hi solucionem el que li preocupa.

I la pregunta és, som capaços de fer-ho assentats tots davant una mateixa taula, autoritat sanitària i agents socials i professionals,  mirant-nos els ulls, superant per un moment les reivindicacions particulars de cadascú, i cercant plegats respostes extraordinàries per recuperar al més aviat possible l'accessibilitat de la població al sistema de salut?

Nous reptes, noves actituds, pensem en gran, només pensant en gran podrem fer front als grans reptes, obrim finestres, escoltem la saviesa dels clàssics, i incorporem la nova mirada dels lideratges del futur. Si ho fem així ens entendrem i ens entendran millor, i si així ajudem a millorar l'atenció i el benestar a les persones segur que ens sentirem més satisfets.

Escepticisme sí, però convenciment de que la situació viscuda ens ha fet obrir els ulls i les consciències també.

Paraules d'un gran amic davant la recent pèrdua del seu pare: “Aquest és l'esperit que he conegut del meu pare. No demanar res. I no esperar res que no puguis fer tu. Fer allò que cal per posar a resguard als teus”. Simple i generós alhora. Que aquest “resguard als teus” ens inspiri en el resguard pel nostre sistema de salut, patrimoni de tots i per a tots.

Per a la consulta es va dissenyar una enquesta, en la que hi van participar més de 80 professionals d'atenció sociosanitària i de residències, orientada a conèixer la situació actual en els diferents línies d'actuació. També es va fer una Jornada multidisciplinar en la qual es van compartir diferents projectes amb les millors bones pràctiques de  les diferents entitats en l'atenció al Final de Vida. Posteriorment es va crear un grup promotor format per professionals experts dels dos àmbits i es va elaborar un document de recomanacions en l'abordatge en el procés de final de vida.

Per traçar la millor ruta possible en l'abordatge del final de vida, cal preguntar-se què s'entén per aquest concepte. Cal reflexionar de manera global sobre com preparem aquesta etapa vital, què implica l'atenció, no solament a la persona afectada sinó també al seu entorn familiar, social i dels propis professionals. El procés de final de vida ha de ser un procés continu per a la persona i per a la seva família, en el qual els diferents professionals, recursos i nivells assistencials implicats estiguin alineats  per tal d'oferir un enfocament assistencial individualitzat, integral i de qualitat. Al mateix temps cal tenir en compte altres qüestions com ara les clíniques, les organitzatives i les de caràcter ètic. En definitiva, és necessari desenvolupar un model d'atenció integrada sanitària i social que doni resposta als reptes que demanda la societat.

Des del Consell d'Atenció Sociosanitària i des del Consell de Serveis Socials i Autonomia Personal de La Unió hem volgut aprofundir en l'etapa d'Atenció en el Final de la vida. És per això que hem volgut consultar amb professionals de primera línia de l'àmbit sociosanitari i residencial per tal de conèixer la situació actual i la que volem que sigui en el futur.

Per final de vida, en aquest estudi transversal, fem referència a un procés de mort pròxima, en el qual cal garantir unes condicions assistencials, ambientals i organitzatives òptimes que permetin un acompanyament digne de vida fins l'últim moment. A l'enquesta s'han plantejat diversos aspectes que inclouen necessàriament una planificació avançada de decisions, que respecti l'autonomia i la dignitat de la persona.

L'anàlisi de totes les accions realitzades han evidenciat aspectes que ja s'intuïen abans de la pandèmia de la COVID-19 i que hem pogut ratificar a posteriori. Per exemple, que en l'àmbit sociosanitari es disposa de més recursos de cures pal·liatives i més professionals formats que l'àmbit residencial; que és important identificar la situació de malaltia avançada mitjançant instruments validats per establir una planificació avançada i consensuada d'objectius terapèutics, i, que les cures pal·liatives s'han d'implantar en totes les entitats per tal de garantir un accés universal que garanteixi les mateixes oportunitats a rebre una atenció de qualitat, podent requerir diverses especificitats en els diferents àmbits/ línies assistencials.

Morir dignament és un dret. Cal garantir-lo sempre i en qualsevol lloc adequat que es produeixi ( domicili o dispositiu assistencial). Hem d'avançar de manera decidida en millorar la formació dels professionals, el treball en equip, la coordinació entre nivells assistencials i la capacitat d'informar de manera clara i empàtica.

Per últim, una reflexió enfront la “mort en solitud”, hem de contraposar “la mort acompanyada”. La pandèmia de SARS CoV-2 ha  posat en evidència febleses i fortaleses però en tot cas tenim una oportunitat d'avançar en la millora d'atenció del Final de Vida.

Una agenda per començar a desconfinar el futur, títol d'un article d'opinió de Josep Ramoneda a l'ARA de 2 de gener, és el que em va motivar a escriure aquest blog per començar el 2021 passant del respecte a la incertesa a la il.lusió renovada pel futur, i fer-ho partint d'un concepte de fons tan noble com simple que és el de la Bondat.

Segons algunes definicions, Bondat és la qualitat moral que porta el subjecte a actuar correctament, és una virtut i un objectiu vital si la persona vol obrar d'acord amb la seva ètica.

Ens pot semblar un concepte poc terrenal però precisament hem de reivindicar que ho sigui més, també en el món de la gestió i la professió. Pretendre objectius nobles,  fer les coses bé i amb honestedat, amb el màxim rigor i professionalitat, pensant en el que aporta de valor a la societat i ser solidaris. Simple, però no habitual en el dia a dia, on sovint ens movem per tacticismes particulars o corporatius i desconfiem de la bondat de l'altre acabant contaminant-nos d'una manera de fer que ni ens satisfà ni és efectiva. Com podem donar-hi un tomb i que aquest concepte terrenal de la Bondat sigui el que guanyi la partida? Ludwing van Beethoven el 1770 afirmava No conec cap altre signe de superioritat que la bondat.

Està a les nostres mans que en el 2021 puguem fer tots plegats un punt d'inflexió cap a la Bondat. És una gran oportunitat. Primer perquè comencem amb l'esperança de les vacunes que ens demana responsabilitat individual i col.lectiva, i veiem com les persones grans a les residències es senten útils de contribuir-hi pensant en les generacions futures, i veiem als professionals de les organitzacions que com mai s'hi apunten per donar exemple i confiança, però també per responsabilitat per continuar atenent-nos. I segon, perquè  podem i volem començar a desconfinar el futur en primera persona. Un futur que per l'impacte sanitari i social, econòmic i emocional, no és ni serà fàcil.

L'important és recuperar la il.lusió responsable per canviar el present i construir un nou futur innovador i ambiciós en ciència i tecnologia, però també en humanisme i Bondat. I en el nostre sector això es tradueix en coses tangibles que milloren la salut i el benestar de les persones: la transformació digital i la intel.ligència artificial, les polítiques transversals d'acció preventiva i comunitària, el model d'atenció centrat en la persona i la necessària interacció sanitària i social, el treball interdisciplinar i en xarxa, nous models organitzatius per ser flexibles a les necessitats canviants i als nous valors socials, una transformació de la gestió pública ....per a  molts un déja vu que no es pot traduir en fatalisme sinó en resiliència i acció començant per un mateix.

En el fons el ritme i el compromís en el canvi no depèn només del coneixement i la capacitat de gestió, sinó també de voler superar les actituds preventives als canvis i les desconfiances, que acabem disfressant al.legant al bé comú quan de fet l'estem segrestant amb debats oportunistes o corporatius. Probablement un element clau del desconfinament del futur seria desemmascarar-nos mútuament des de la confiança, des del bon govern i la bona gestió,  i centrar-nos en actuar plegats i de manera inclusiva per atendre a les necessitats de les persones.

Començarem una nova legislatura al Parlament de Catalunya, iniciarem la negociació de nous convenis laborals, participarem en reordenacions territorials de cartera de serveis sanitaris i socials ...prova de foc d'aquest compromís per desconfinar amb Bondat el nostre futur i els dels nostres fills.

Pau Casals, deia “La terra es torna cel quan t'alliberes de la por. El més important a la vida és no tenir por de ser humà”.

Sociòleg i membre del Consell Científic Assessor de la Fundació Unió

Que aquest Nadal serà diferent per a tothom, és una evidència. I si en general, a cada Nadal, se n'accentua la dimensió emotiva, aquesta vegada encara més. Amb tot, i sense voler passar per un esgarriacries, em demano si de les limitacions d'enguany no n'estem fent un gra massa. I si, fent-ne un drama tan gran, sense voler, no contribuïm encara més a crear un clima depressiu i excessivament tràgic. Llevat de casos molt especials, tan fràgils som que no podem celebrar Nadal de manera més sòbria, reservada i continguda?

Potser és per una mirada massa personal, però Nadal, malgrat el to festiu, sempre ha tingut alguna cosa de melancònica, de trista. Només cal resseguir la poesia de Nadal per constatar-ho. Del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra al Nadal de Joan Salvat Papasseit. De la Neu de Joana Raspall als Estels de muntanya de Rosa Leveroni. O el Torna Nadal de Miquel Martí i Pol. Hi ha alegria, però també enyorança i reconeixement de tot allò que no tenim i de tots aquells que falten. Hi ha desvetllament de la consciència solidària amb els més desafortunats.

La manera com estem encarant aquest Nadal, les retòriques tremendistes mediàtiques que se n'estan fent, il·lustren amb claredat quina mena de societat som. Més que no pas la gravetat de la pandèmia, sembla que lamentem la renúncia a una concepció hedonista de la festa. Més que invitar-nos al coratge i l'esperança, se'ns convida a mirades covardes i rondinaires.

Ja sé que és anar contra-corrent, però tinc la certesa que aquest Nadal serà més Nadal que mai, s'acostarà més que mai al veritable i propi sentit ambivalent de la festa. El fred i el foc. La neu i el caliu. La companyia i l'absència. L'abundor i la mancança. La consciència de vulnerabilitat des la que pot créixer el bon desig i la gran esperança.

Des del 25 de febrer, data en què es va confirmar el primer cas de coronavirus a Catalunya, fins avui, les treballadores socials estan duent a terme la seva feina en condicions excepcionals, compartint eines analítiques, relacionals i intervencions amb altres professionals, en una situació insòlita per a la que el país no estava preparat. 

El Treball Social és una professió que tant en el sector de la salut com en el sector social, ha marcat un gran canvi en la resposta als problemes socials que incideixen directament en la vida de les persones, millorant el seu benestar.

Amb la COVID-19, els treballadors/es socials, integrats en els equips d'atenció dels centres assistencials, han contribuït de forma eficaç i segura, a donar resposta a les situacions d'emergència social i sanitària sobrevingudes. En els mesos més àlgids del brot de la pandèmia, la prioritat de la seva activitat es va enfocar a una intervenció bàsica i fonamental, en tots els àmbits d'actuació, centrada en l'atenció a la persona i a les seves famílies, que va requerir d'una gran capacitat de resolució immediata a la nova realitat de solitud en el context de l'ingrés, del dia a dia, de la pèrdua d'un esser estimat, de facilitar la comunicació persona-família, entre d'altres moltes intervencions. Podem dir que el Treball Social ha estat el nexe d'unió entre els que estaven fora, familiars, i els que estaven dins, pacients-residents.

El Treball Social és una professió on el contacte humà presencial és molt important per generar confiança i crear un vincle terapèutic però, en aquest context COVID-19, s'han incorporat altres eines de relació, per adaptar-se a una nova realitat que ha vingut per quedar-se. L'aprenentatge adquirit d'aquesta experiència,  ajudarà a complementar l'activitat presencial del futur.   

En els moments més complicats de la pandèmia, quan es va produir una demanda imparable de serveis amb recursos materials i humans escassos, els treballador/es  socials van estar a primera línia, posant esforç, talent i expertesa, en un context que requeria travessar els límits disciplinaris, on s'havia de transferir coneixements d'una disciplina a altres i crear un enfocament holístic de les decisions a partir d'un treball interdisciplinari.

Ara toca seguir mirant endavant posant en valor la transdisciplinarietat, entesa com la inclusió de les parts en un objectiu comú. El Treball Social és un dels serveis essencials que la persona i la seva família pot precisar per resoldre situacions problemàtiques derivades de situacions de malaltia i dependència. El Treballador Social és un professional polivalent que ha estat clau en aquest procés de malaltia, fragilitat i vulnerabilitat de les persones afectades per la COVID-19. Recordem-ho!

Consulta la llista del Consell tècnic assessor de treball social

La commemoració del dia mundial de les Cures Pal·liatives és una excel·lent ocasió per a reflexionar breument sobre l'experiència viscuda en els darrers mesos en el context de la crisi sanitària de la COVID-19, i molt especialment sobre algun dels aspectes ètics que ha posat sobre la taula. Des de la necessitat imposada de prioritzar els recursos limitats entre les persones que necessitaven ser ateses fins a com hem gestionat el final de vida dels que malauradament no han superat la malaltia.

La priorització dels recursos, que anaven des de la negació d'una derivació a llit hospitalari fins a un respirador o l'accés a fàrmacs, va ser durant els dies-setmanes crítics de la pandèmia un malson per a molts professionals que havien de decidir no només de cara a la persona atesa sinó pensant també en la col·lectivitat, potser privant d'un recurs vital a més d'un per a que el pogués aprofitar un altre amb més possibilitats de sobreviure.  Calia passar de la mirada individual a la mirada global i decidir en conseqüència, i això generava molt patiment emocional a tots els implicats, afegit a l'element de la incertesa, amb el que tan malament ens movem.

Un altre element que va generar gran angoixa va ser el fet de veure morir a diari a les persones sense cap acompanyament ni suport, soles, i sense tenir tampoc un confort adequat com seria el propi d'un final de vida ben atès, moltes vegades per manca de recursos o desbordament assistencial. Allò que tots voldríem al final de la vida i que les cures pal·liatives ens procuren, com és l'adequació del tractament, l'atenció al patiment físic i psicològic, l'acompanyament dels nostres essers estimats i el respecte als nostres valors i preferències, va esdevenir un desideràtum impossible.

Vàrem superar aquelles setmanes tan dures amb molt d'esforç de tots, en especial dels professionals de la salut, gestors i ciutadania. Ara convé preguntar-nos si hem après de l'experiència, si estem preparats per a fer-ho diferent i millor si mai ens hi tornem a trobar i si podrem garantir als nostres ciutadans uns mínims èticament correctes i respectuosos amb la dignitat de la persona.

La pandèmia ha fet evident la importància de tenir en compte l`ètica de l'atenció a les persones, en context de crisi sanitària, però també en el dia a dia. Tant de bo que serveixi de lliçó i que una nova manera de fer les coses hagi vingut per quedar-se.