Blog

Fa una parell de divendres, quan estàvem pendents de les solucions al problema dels impagaments als centres sanitaris i sociosanitaris, van aparèixer en roda de premsa un ministre i una vicepresidenta:

- Vaig demanar al Ministre –diu ella– que tornés a revisar les dades que tenim, especialment pel que fa al dèficit de Catalunya.
- Em vaig posar a llegir els informes acadèmics –explica el Ministre– i vaig veure que el dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic estatal (allò que rep respecte el que aporta) és de 15.000 milions d'euros l'any. Repassant els números, resulta que això és molt superior a les necessitats de finançament de Catalunya, els 8.000 milions d'euros del FLA ordinari i els 3.000 del FLA extraordinari pel dèficit no finançat del 2014. No m'ho podia creure!– diu el Ministre.

L'esperat decret de la prescripció infermera ha decebut a les infermeres i ha sobtat als organismes oficials. Ens referim al Real Decreto de Indicación, Uso y Dispensación de Medicamentos de Uso Humano, aprovat en Consell de Ministres, el proppassat 23 d'octubre. Aquest Decret havia de servir per dotar a la professió d'un marc legal per a la prescripció infermera, amb l'acord previ dels organismes oficials. Però, per sorpresa, tres dies abans d'elevar-lo al Consell de Ministres es va modificar l'article 3, obviant el principal objectiu i l'acord previ del Consejo Interterritorial de Salut: el reconeixement de la prescripció infermera que es correspon amb la seva responsabilitat professional.    

Tant per la forma com pel fons, aquesta modificació ha aixecat ampolles entre les infermeres, que vèiem el Decret com una oportunitat per normalitzar una rutina que s'arrossega des de fa molts anys, prescriure sense marc legal, i que fins ara ens han deixat fer d'amagat. Si aquest Decret veu la llum amb el text modificat, tant la professió infermera com el sistema de salut hauran perdut l'oportunitat de regular i operativitzar una competència infermera adquirida en la formació universitària i que, sens dubte, contribueix a l'eficiència del sistema. Però, sobretot, serà una oportunitat perduda per millorar la qualitat de l'atenció que ha de rebre el ciutadà. En aquest sentit, estarem tots d'acord que en una visita domiciliària, per exemple, seria més beneficiós per al malalt o el cuidador que la infermera pogués prescriure els medicaments, materials i productes que són de la seva exclusiva responsabilitat (bolquers, pomades per a cures de nafres, cures d'ostomies etc.), evitant un tràmit bàsicament burocràtic: anar a buscar la prescripció mèdica al centre de salut.

A La Unió vam tenir recentment l'oportunitat de participar al 39è Congrés Mundial d'Hospitals, impulsat per la International Hospital Federation (IHF) i que promou l'intercanvi d'experiències en gestió i lideratge en l'àmbit de la salut. La trobada va reunir més de 700 delegats de 46 països.

Nosaltres presentàvem una sessió en la qual vam donar a conèixer el sistema sanitari català, la seva estructura i funcionament. Partíem de la premissa que un sistema sanitari amb una bona governança pública, orientat a resultats i combinat amb una autonomia de gestió de les entitats proveïdores, compta amb tots els ingredients per desenvolupar noves maneres de prestar serveis amb qualitat i millorant l'eficiència del sistema, incorporant iniciatives innovadores que resulten en la millora de l'atenció a les persones. Això garanteix la sostenibilitat del sistema a llarg termini i és un motor per a la innovació. Per il·lustrar-ho vam presentar diverses experiències de centres com l'Hospital Sant Joan de Déu, la Corporació Sanitària Clínic i l'Hospital General del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, MútuaTerrassa i la Corporació Sanitària Parc Taulí.

Deprimit, esquizofrènic, anorèxic ... Aquests adjectius sovint planen a la lleugera a les nostres converses i caldria una mica més de cura. Fa temps que els experts alerten que tots som susceptibles de patir un problema de salut mental, com qualsevol altra malaltia a la vida. Parlem de nosaltres, de la nostra família, dels nostres amics i companys i cal saber que el tractament i la recuperació són possibles i que moltes persones amb un diagnòstic a l'àmbit de la salut mental viuen una vida normalitzada. Quan com a societat abordem aquests trastorns de forma correcta contribuïm a eradicar uns estereotips que fan més difícil la recuperació.

En aquest sentit, celebrem que recentment el Departament de Salut i el Consell Audiovisual de Catalunya, juntament amb Obertament hagin publicat la guia Recomanacions sobre el tractament de la salut mental als mitjans audiovisuals, claus en la percepció i la interpretació que la societat fa de la realitat. La informació que transmeten a l'opinió pública sobre la salut mental i les persones afectades pot ser molt útil per ajudar a la seva normalització i integració. Aquest document identifica alguns tractaments inadequats dels problemes de salut mental com considerar-los infreqüents, tractar-los amb paternalisme, confondre el trastorn mental amb discapacitat psíquica o demència o bé associar-los amb violència o perillositat.

A partir de l'informe sobre salut 2013, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) demana als països que continuïn invertint en recerca per tal de contribuir a un sistema de cobertura universal adaptat a la situació concreta de cada país. La recerca és un factor clau no només per al control de les malalties, sinó també per a la prevenció i la seva influència en el funcionament dels sistemes sanitaris. Així mateix, l'informe destaca que la col·laboració internacional facilita la publicació de més recerca. Val a dir que, a Catalunya, la producció científica en recerca biomèdica representa un 8% de l'europea i un 2,8 de la mundial. A més, la trajectòria dels nostres metges ens situa al capdavant de la medicina internacional amb professionals de la talla de Valentí Fuster, Josep Tabernero, Lluís Donoso o Bonaventura Clotet, entre altres.

Des del Comitè d'Ètica d'Investigació Clínica (CEIC) de la Fundació Unió, fa tretze anys que tenim com a missió vetllar per la protecció dels drets, seguretat i benestar de les persones que participen en assajos clínics i altres projectes d'investigació, que s'avaluen oferint garantia pública.

L'Hospital del Mar ha centrat un reportatge emès recentment al programa Sense Ficció, de TV3, en el qual s'explica l'evolució del centre al llarg dels seus 100 anys d'existència. El documental “L'hospital que mira al mar” és un bon exemple de la importància de la implicació de la societat civil en el desenvolupament de les entitats sanitàries a Catalunya.

És precisament per la importància que ha tingut la societat civil al sector sanitari que des de La Unió veiem amb preocupació la renúncia del Consell Rector del Parc de Salut Mar, presidit per Josep M. Via. Aquest fet és una mostra del que està passant al sector i evidencia un allunyament de la societat civil en els òrgans de govern de les entitats sanitàries, històricament clau per al desenvolupament dels centres i la sanitat del nostre país.

Sempre hem defensat que als òrgans de govern hi participin persones provinents de la societat civil amb una sincera vocació de servei públic, avalades per un reconegut prestigi i una sòlida trajectòria. El que els mou és la confiança i no un interès pecuniari; la confiança en poder exercir les seves funcions de governança i aportar una visió estratègica a les organitzacions. Fins ara, aquestes organitzacions s'han caracteritzat per regir-se pel principi de l'autonomia de gestió basat en la responsabilitat social i la cerca dels millors resultats, de manera transparent i retent comptes permanentment dels resultats i dels recursos emprats.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), una de cada quatre persones patiran un problema de salut mental al llarg de la seva vida. Parlem dels nostres amics, dels nostres companys de feina, de la família... I –per què no?– de nosaltres mateixos. L'estadística assenyala que un 15% dels catalans patirem un episodi de depressió major al llarg de la nostra existència. Una altra dada rellevant ve determinada per l'augment de l'esperança de vida, la qual cosa implica una prevalença de la demència entre majors de 65 anys del 5% i, entre majors de 80, del 20%. Són dades a tenir molt en compte i que ens obliguen a reflexionar.

Altrament, l'OMS també ha estudiat que la malaltia mental esdevé la segona causa dels anys viscuts amb discapacitat per invalidesa, preveient que el 2030 sigui la primera en països del nostre entorn. Actualment, els trastorns mentals generen uns costos que suposen al voltant del 3,4% del PIB. A Catalunya, només el cost de la depressió ja suposa 736.003.083 euros per any, combinant els costos sanitaris, pèrdues de treball o de disminució de la qualitat de vida.

A partir de l'evidència i l'argumentació tècnica, defensem amb fermesa que tenim un sistema sanitari públic que gaudeix de bona salut en base als resultats assistencials i d'eficiència. Des de l'any passat, quan vam enfortir els lligams amb la International Hospital Federation, a La Unió hem tingut l'oportunitat de mostrar-ho en diverses ocasions a representants de països del nostre entorn. Des d'aleshores, i comptant amb la participació imprescindible dels nostres associats, hem estat presents en diversos congressos i grups de treball internacionals que ens demostren que el sector sanitari català està en disposició de mostrar valors, maneres de treballar i organitzar el sistema que s'han demostrat efectives.

L'última constatació que el model sanitari català té elements importants a seguir com a exemple la vaig tenir recentment, durant la visita d'una delegació de directius d'hospitals del nord d'Àustria, la GESPAG, una associació similar a la nostra que aglutina 23 institucions sanitàries i que atén un milió i mig de persones del sistema sanitari públic. Aquests directius, per exemple, veuen amb preocupació com el seu país presenta l´índex més elevat de freqüentació hospitalària en comparació a països europeus, mentre que nosaltres, en aquest cas, tenim una de les millors dades. Per aquest motiu, es van interessar molt especialment en conèixer el nostre model d'atenció primària.

Avui en dia, pacients, consumidors, afiliats, etc. exigeixen a qualsevol tipus d'organització un lideratge ètic i un comportament corporatiu de màxima qualitat. L'alta direcció té el repte de preservar i d'incentivar aquest tipus d'actuacions. Les relacions que s'estableixen en el si de la pròpia organització, amb els agents amb qui col·labora i amb la societat, condicionen la seva reputació.

La interacció amb l'organització es basa en una oferta tangible o en la creació de valor, però també en el respecte a les creences dels diferents públics. Com un efecte mirall, aquesta interacció es transforma en percepció i la imatge resultant desemboca en confiança, que pot arribar a ser mesurada en grau de satisfacció.

Recentment, el ministre de sanitat, Alfonso Alonso, va afirmar que amb la independència de Catalunya seria "impossible" resoldre casos com el del nen amb diftèria. El ministre deixava anar aquesta perla en un acte sobre sanitat impulsat per Societat Civil Catalana i destacava que l'Estat havia intervingut per importar des de Rússia l'antitoxina per tractar l'infant, ja que a Espanya i a la majoria de països de l'entorn no es produeix perquè la malaltia estava eradicada.

Utilitzar la situació d'un menor per disparar contra l'adversari polític és el súmmum de la politiqueria. Però amb la demagògia no en va tenir prou i, per posar-hi més suc –en campanya tot s'hi val– va afegir amplis detalls de la situació mèdica del menor. Val a dir que el ministre és advocat i, per tant, allò dels drets dels menors, la protecció de dades i el dret a la intimitat li deu sonar d'alguna cosa, no? Absolutament reprovable.