Nosaltres ja ho dèiem. Des del sector hem intentat convèncer a tothom (polítics, mitjans de comunicació i d'altres) que el nostre model sanitari, fruit d'una tradició pròpia, del treball conjunt i del consens, és una estructura d'estat. En els darrers anys, s'ha passat d'un pressupost de 10.000 a un de 8.500 milions d'euros, i, malgrat les restriccions, el sector ha aconseguit mantenir la qualitat d'uns serveis que funcionen raonablement bé, amb 1.120 euros per càpita (la tercera CCAA pel final).
Aquest model és conseqüència de la tradició d'una societat civil activa i compromesa amb el bé comú, amb una visió dels serveis públics que inclou el retiment de comptes i l'avaluació contínua i, per tant, amb l'exigència d'aconseguir els millors resultats dels serveis i de gestió eficient sense defugir controls.
Nosaltres ja dèiem que les continuades acusacions de corrupció eren desproporcionades i reiteratives. I, encara que reprovables si són demostrades, no afecten o no són a causa de les característiques del model.
Resulta que qui conspira per mantenir la unitat espanyola sí considera el model sanitari català com una estructura d'estat. Les hemos destrozado el sistema sanitario, deia el Sr. de Alfonso, cap de l'Oficina Antifrau, al ministre de l'Interior en funcions i cap de llista del PP per Barcelona. Però a qui i com han destrossat el sistema sanitari? Als 100.000 treballadors que, compromesos amb el sistema, han vist disminuir el poder adquisitiu o als 7,5 milions de ciutadans que, pacients, han vist allargar-se la llista d'espera? Deplorable.
Tanmateix, els conspiradors no se n'han sortit, encara que el Sr. De Alfonso ha comptat amb inestimables suports, ben intencionats, o no, confluents amb les seves intencions. Podrem fer un debat seré i buit de demagògia sobre el model a fi de millorar-lo? Per què ho sigui caldrà més objectivació de resultats i més responsabilitat, en general.
Necessitem fer més eficient i de futur el nostre model sanitari encarant alguns reptes com l'envelliment, les millores diagnòstiques i terapèutiques, les necessitats derivades dels efectes de l'atur i la pobresa... Tot, fora del pim-pam-pum polític capaç de destrossar el que tenim.
Aquest article va ser publicat el 3 de juliol a la secció d'opinió de La Vanguardia.