La relación publico privada y la gestión de la diversidad

A la ponència inaugural de la IV Jornada de La Unió del passat mes de gener 2015 sobre col·laboració publicoprivada, Jorge Wagensberg va introduir elements de reflexió ètics i filosòfics sobre què és adient fer davant la diversitat biològica. Ell ens plantejava el motiu pel qual era pertinent preservar-la a partir de quatre tipus d'arguments: ètics, estètics, econòmics (el nostre menjar i els medicaments vénen de la natura) i, finalment, perquè la diversitat és font de solucions a problemes que encara desconeixem...

Salvant les distàncies, el prendre com a referència un sistema biològic per inspirar idees envers un sistema social, cultural i econòmic pot ser suggeridor. Especialment, si es té en compte aquesta línia argumental per induir a una certa reflexió sobre què és aconsellable fer respecte la diversitat d'organitzacions en l'àmbit de la salut i els diversos models possibles de col·laboració publicoprivada a Catalunya. Estaria bé, doncs, que obríssim un debat sobre la funció de la diversitat en el context de les organitzacions per a la salut.

Quines serien les bases a nivell ètic, filosòfic i polític que ens han de permetre respondre a la qüestió de fins a quin punt cal preservar o, fins i tot, fomentar certa diversitat de models i/o tipus d'organitzacions en la relació públic-privat i, per tant, en las formes de  provisió/gestió de serveis de salut a Catalunya?

Arrosseguem culturalment una certa tendència arquetípica a pretendre que només existeix un model millor/ideal, quasi com si fos un absolut, en lloc de conferir d'entrada més valor potencial a la diversitat en evolució. Probablement, es tendeix massa sovint  a simplificar en raó a una pretesa "veritat" única, concepte de bé únic, etc.

Per exemple, la simplista discussió entre si és millor només gestió pública o privada dels serveis públics (més aviat hauríem de dir privades), si es planteja en termes de blanc o negre porta a l'empobriment del conjunt de recursos potencials. En canvi, apostar per certa diversitat en convivència, fins i tot en certa tensió evolutiva, és clau per permetre i fomentar el fons de maniobra que tot sistema social necessita. Fins i tot  per poder plantejar noves solucions, o alternatives de solució, a problemes que encara no hem formulat o podem formular des de criteris o requeriments (valors, fins i tot) nous en el futur.

En gestió, perquè la diversitat aparegui com una oportunitat d'obtenció de millors resultats en termes d'eficiència, eficàcia, qualitat etc., en comparació a optar per l' homogeneïtat, cal una adequada gestió de la diversitat. Si no, hi ha un risc significatiu que el resultat de l'opció per la diversitat, sense més, pugui ser més pobre que alguna homogeneïtat “ben gestionada”. I, en un escenari d'escassetat de recursos com l'actual, es fa més difícil defensar l'articulació de certa diversitat, encara que fos només com a simple reserva de potencial del sistema pel futur.

L'articulació de certa diversitat com a aposta de consens polític transversal dóna millors resultats que qualsevol homogeneïtat si es produeixen unes condicions que sovint cal gestionar proactivament. Davant la diversitat no es tracta d'assistir indiferents ni davant un entorn en degradació, sigui per l'entrada sense control de nous agents "aliens" al medi ni passius per un respecte tabú a possibles fòrmules caducades provinents del passat. Es tracta de gestionar la diversitat amb saviesa.