Arran de la recent paralització de l'externalització dels hospitals de Madrid, ha tornat a aparèixer el fantasma de la privatització. Vull recordar que, a la resta d'Espanya, existeix només un model públic o un model privat. No hi ha un model de col·laboració publicoprivada com el català, que forma part de l'ADN del nostre sistema i que constitueix un tret diferencial.
Església, mútues, fundacions, món local i entitats privades han configurat una xarxa diversificada que treballa a nivell de territori amb una inequívoca vocació de servei públic. Aquesta llarga història es va concretar amb la Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de 1990, la qual, més en el seu esperit que no pas en el seu text, consolida un model sanitari basat en la separació de funcions.
L'Administració planifica, finança, compra i avalua, mentre que les entitats proveïdores, que han d'actuar amb plena autonomia de gestió, s'orienten a resultats de qualitat i eficiència en el sistema públic. Això és privatitzar? Rotundament no. Això és cercar un model de gestió empresarial que utilitzi els mitjans més eficaços per tal d'assolir el millor servei públic.
Aquest model, que ha suposat una modernització de la governança i de la gestió del sistema sanitari, no s'ha produït a altres comunitats autònomes de manera significativa i, per tant, no és comparable.
Vull fer èmfasi que aquest model, a més, té uns bons resultats de salut i de satisfacció dels ciutadans, tal com es confirma any rere any a través del Pla d'enquestes de satisfacció PLAENSA, el Barómetro Sanitario o la Central de Resultats, instrument de rendició de comptes i benchmarking pioner a l'estat.
També m'agradaria fer referència a l'estudi Evaluación de los resultados según modelos de gestión, del 2012, elaborat per IASIST. En aquest document es comparen dos grups: hospitals generals de gestió directa administrativa (titularitat pública) amb treballadors en règim estatutari i altres de fórmula jurídica diversa (públics i privats), amb personal laboral. En el segon cas, els indicadors de qualitat, adequació, eficiència hospitalària i econòmica presenten millors resultats.
Per tant, el nostre model de col·laboració publicoprivada és un model d'èxit, tot i que cal aprofundir més en la seva sostenibilitat, com ja recomanàvem al nostre informe Repensant el model sanitari català, del 2011.
Finalment, vull recordar que a La Unió sempre hem defensat un sistema de salut de finançament públic complementat per un sistema de finançament privat que respon a la forta tradició mutual del nostre país.