Encara hi som a temps!

El dilluns 6 de març es va sotmetre a aprovació la Memòria preliminar de l'Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l'assistència sanitària amb càrrec a fons públics a través del CatSalut. La Unió, tot i estar d'acord amb la necessitat de regular el marc de contractació del sistema sanitari públic de Catalunya, va emetre el seu vot en sentit desfavorable perquè la memòria i el text de l'avantprojecte informat contenen canvis en el nostre model sanitari i en la definició de les entitats del Sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya (SISCAT) que ens poden portar a un sistema amb menys capacitat per donar resposta a les necessitats dels ciutadans i de les generacions futures. En el document que explica el posicionament de La Unió podeu revisar l'argumentari que el fonamenta i que, malgrat intentar la negociació, no es va aconseguir que fos atès a través d'una proposta alternativa que fèiem per remetre el text a la Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), amb un plantejament més obert i més adaptat a la nostra realitat històrica. Però repassem ara la història d'aquest procés que ens havia d'haver permès aprofitar les oportunitats que ens donen les directives europees per tal d'assegurar una provisió de serveis de la màxima qualitat i de col·laboració entre l'Administració i les entitats proveïdores de serveis sanitaris i socials. Potser repassant la història trobem la manera de no fer passos enrere per caure en polèmiques estèrils que ja havíem superat el segle passat.

Directives Europees
L'any 2014 es van publicar les Directives Europees 2014/23/UE i 2014/24/UE sobre contractes de concessió i contractació pública, respectivament. El seu impacte en la legislació dels estats membres era rellevant i directe, de manera que els estats havien de transposar-les amb una data límit, abril de 2016.

L'estat Espanyol va moure fitxa i va crear un grup de treball depenent del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques composat per tècnics de l'administració central però amb el lideratge de José Mª Gimeno Feliu, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Saragossa i considerat el principal expert en contractació pública de l'Estat.

El grup no va voler incorporar cap component de cap Comunitat Autònoma; algunes ho van demanar (aquest és el cas de Catalunya, a través de les gestions de la Oficina de Supervisió i Avaluació de la Contractació Administrativa, dirigida per Teresa Pitarch), però el grup tècnic va considerar que no era oportú. Les demandes catalanes de participar en aquell grup venien determinades perquè, com en altres terrenys, el model de prestació de serveis públics català té una matriu clarament diferenciada de la de la resta de l'Estat, amb un pes rellevant de la concertació i la col·laboració publicoprivada. La negativa del professor Gimeno Feliu va venir motivada no per arguments polítics (tant clàssics en aquests darrers temps) sinó tècnics: la Directiva Europea de Contractació Administrativa era la oportunitat per revisar a fons el marc legal de contractació pública dels Estats, procés en el qual la Directiva 2014/24/UE sobre contractació pública reconeix que:

1. La pròpia Directiva (considerando 7 i article 1.4) no afecta a la llibertat que tenen els estats membres per definir, organitzar i finançar els serveis d'interès econòmic general respectant el dret de la Unió (usant per exemple fórmules no contractuals –cooperació/col·laboració pública, concertació amb privats-).
2. Així mateix la Directiva (articles 74 a 77) preveu que per als serveis d'atenció a les persones, els Estats poden establir mecanismes de licitació adequats al model prestacional que tinguin establert, preservant els principis de transparència i igualtat de tracte, i que garanteixin la qualitat, la continuïtat, l'accessibilitat, l'assequibilitat, la disponibilitat i l'exhaustivitat dels serveis, les necessitats específiques de les distintes categories d'usuaris, inclosos els grups desafavorits i vulnerables, la implicació i responsabilització dels usuaris i la innovació (és a dir, per exemple, adjudicar els contractes disminuint el pes del preu i potenciant el pes de la qualitat de la prestació).

En aquesta línia, Gimeno Feliu considerava que, a l'estar les competències plenes transferides en aquestes matèries (serveis de salut, serveis socials i ensenyament), el més raonable, i especialment en el cas català, era que des de la pròpia comunitat es desplegués el material normatiu per organitzar les fórmules de contractació d'aquests serveis.

Davant d'aquesta situació, des del Departament de Salut es va activar un acord del Govern de la Generalitat a través del qual es va posar en marxa un grup de treball, amb composició acadèmica, liderat també per Gimeno Feliu, amb un encàrrec molt directe: aprofitar la finestra d'oportunitat que oferien les Directives Europees per dotar el model sanitari català derivat de la LOSC de musculatura jurídica.

Aquell Grup de treball va tancar un text el primer trimestre de 2016 (a cavall entre la sortida del Conseller Ruiz i l'entrada del Conseller Comín); era l'autotitulada Llei de Bases d'Ordenació del SISCAT. L'exposició de motius de l'esmentat text finalitzava en aquests termes:

El resultado final es un conjunto armónico de soluciones jurídico públicas que garantizan la correcta viabilidad del sistema público sanitario de Catalunya, y que, por su arquitectura flexible, no impone un “único” modelo ideológico, lo que favorece la estabilidad del mismo, así como su neutralidad como política pública esencial y el respeto del espíritu europeo en esta materia, alejado de la idea del mercado y cercano al principio de solidaridad.

Avantprojecte de llei
A la vista d'aquest text, qui hagi tingut la oportunitat de llegir la Memòria preliminar de l'Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l'assistència sanitària amb càrrec a fons públics a través del CatSalut aprovada el 6 de març de 2017 pel Consell de Direcció del CatSalut segurament patirà un dejà-vu; efectivament, el primer paràgraf de l'apartat 3 de la memòria diu:

La regulació de la cooperació institucional i la col·laboració amb entitats d'economia social, juntament amb la utilització de personificacions juridicopubliques diferenciades, per a la prestació dels serveis sanitaris ha de constituir un conjunt harmònic de solucions juridicopubliques que garanteixen la correcta viabilitat del sistema públic sanitari de Catalunya, i que, per la seva arquitectura flexible, no imposa un únic model ideològic, característica que n'afavoreix l'estabilitat, així com la seva neutralitat com a política pública essencial i el respecte de l'esperit europeu en aquesta matèria, allunyat de la idea del mercat i en concordança amb el principi de solidaritat.

Aquest paràgraf apareix també a l'exposició de motius del redactat de l'avantprojecte de llei que va ser informat a aquell Consell de Direcció. Tornarem més endavant a referir-nos a aquest paràgraf.

Ens hem de preguntar, però, si el text d'aquell grup de treball, que ha estat durant 10 mesos a disposició del Departament de Salut, establia el mateix que consta al text que ara ha estat informat i del qual s'ha aprovat la memòria preliminar. El text del grup de treball preveu:

• La utilització de personificacions jurídiques públiques diferenciades del CatSalut (cooperació/col·laboració pública)
  • Institut Català de la Salut i altres mitjans propis
  • Societats de capital íntegrament públic i Fundacions de titularitat pública
  • Consorcis (no mitjans propis!) en els quals poden participar entitats privades sense afany de lucre, i amb autonomia de gestió;
• Règim d'acció concertada amb entitats privades amb o sense afany de lucre (i pel que fa a la xarxa comunitària amb preferència d'entitats de base associativa i del tercer sector)
• Per situacions conjunturals es podia acudir a la contractació pública de serveis a les persones quan els mecanismes anteriors resultin insuficients[1]
• I finalment, com tancament del sistema, la contractació de prestacions complementàries (oxigenoteràpia, transport sanitari, rehabilitació ambulatòria i diàlisi ambulatòria) mitjançant normes de contractació pública ordinària.

Resulta evident que aquell text realment es va elaborar seguint el mandat rebut per l'equip redactor, és a dir, treballar a partir del model dissenyat a la LOSC. Per aquest motiu, es respectava l'autonomia de gestió dels consorcis sanitaris i, per aquest motiu, s'establia l'acció concertada a tots els operadors privats.

L'articulat

• L'articulat actualment informat, al que fa referència la memòria aprovada el 6 de març, ha modificat radicalment l'esquema que es deriva d'aquell text:
• Ha eliminat qualsevol possibilitat d'autonomia de gestió per als consorcis sanitaris (mitjans propis vinculats amb el CatSalut per ordres d'obligat compliment)
• Ha exclòs els operadors privats amb afany de lucre de l'acció concertada
• Ha exclòs els ordes religiosos de l'acció concertada
• Ha posat fundacions privades i mutualitats en risc de quedar exclosos de l'acció concertada, en la mesura que la futura llei catalana d'economia social perfili aquest concepte, que avui té els contorns jurídicament difusos.
• Ha col·locat totes les entitats excloses de l'acció concertada sota el règim de contractació de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones, de la qual no se'n coneix el redactat de l'avantprojecte i que depèn en el seu redactat d'un departament aliè del govern (i per tant, perdent, altre cop la oportunitat de regular el sistema des del departament responsable).

Qüestions
I si d'un text a l'altre hi ha aquesta diferència tan i tan substancial, un es pregunta com es pot afirmar, en els dos texts el següent:

“un conjunt harmònic de solucions juridicopubliques que garanteixen la correcta viabilitat del sistema públic sanitari de Catalunya, i que, per la seva arquitectura flexible, no imposa un únic model ideològic, característica que n'afavoreix l'estabilitat”

• Afavoreix l'estabilitat usar un concepte de contorns jurídics difosos (entitats d'economia social), regulat a una llei de l'Estat, que segons com es desplegui ja sigui per l'Estat o en una llei catalana, impliqui expulsar de l'acció concertada a un no menor grup d'entitats?[2]
• No implica imposar un model ideològic l'ús d'un concepte aliè a la regulació de la LLOSC (entitats d'economia social), la definitiva eliminació de l'autonomia de gestió dels Consorcis Sanitaris, i l'exclusió de la concertació de les entitats mercantils?[3]
• És viable un sistema públic que comença a laminar la participació dels operadors privats en el sistema, oblidant que aquesta participació té una antiguitat de més de 30 anys i s'explica sota la lògica de permetre l'ús públic general de recursos privats per la prestació de serveis sanitaris?

En realitat aquest és el veritable debat: es viable el sistema sanitari públic en els termes ideològics que es plantegen en la memòria i l'articulat de l'avantprojecte? Cal parlar-ne. De fet, calia haver-ne parlat; però encara hi som a temps.     

-----------------------

[1] Cas en el que es preveu adaptar els procediments de contractació a les particularitats dels serveis a les persones –en aquell coment encara no hi havia la previsió del Govern de redactar la Llei de Contractes de serveis a les persones-.

[2] Recordem que segons la darrera actualització de l'annex del decret 196/2010 de creació del SISCAT, la xarxa d'internament està integrada per centres que pertanyen en un 22% a entitats mercantils, en un 12,5% Ordes Religiosos, en un 22% a Fundacions privades i en 4,5% a Mutualitats.

[3] Convido al lector a fer un cop d'ull als articles i informes del CIRIEC (Centro Internacional de Investigación e Información sobre la Economía Pública, Social y Cooperativa) per citar un argument d'autoritat, i contrastar-los amb els informes que l'Ajuntament de Barcelona ha encarregat al col·lectiu La Ciutat Invisible, SCCL sobre L'economia social i solidària a Barcelona; és un exercici interessant per constatar que “entitats d'economia social” és un concepte líquid si el volem definir amb terminologia contemporània.