L’anàlisi de l’assistència sanitària pública a Barcelona... i el valor públic?

Quan el valor públic d'uns serveis es pretén reduir a parlar de la propietat de les estructures, potser s'està perdent el valor. Si entenem com a valor públic d'uns serveis allò que les persones i la societat rep per resoldre necessitats que no es poden assumir individualment, a canvi de contribuir-hi solidàriament, potser és millor parlar dels resultats obtinguts que de titularitats jurídiques.

Es fa estrany que un informe de l'Ajuntament de Barcelona, recentment publicat, tracti l'assistència sanitària a la capital catalana amb moltes dades, però sense cap referència a resultats. Es parla sobretot de la titularitat dels centres, amb alguna referència a l'activitat, de la perversitat dels interessos dels proveïdors de serveis privats i del pressupost destinat a les diferents entitats, classificades per la forma jurídica. Com si el pressupost fos un regal perquè uns es quedin i suposant que, si són públics, en faran bon ús i, si són privats, no. Però és fàcil entendre que el pressupost, o més ben dit la “contraprestació econòmica” és per donar uns serveis, no? I que el que té valor són els resultats d'aquests serveis que s'han aconseguit amb aquests recursos: resultats en efectivitat, en qualitat, en satisfacció, en adequació (la principal dimensió del bon ús dels recursos públics en sanitat) i, en definitiva, en salut.

Sobta també que les conclusions a les quals s'arriba a l'informe de l'Ajuntament de Barcelona són ben diferents a les d'un informe previ, en el qual diu que es basa, i del que s'han extret una part de les dades.

Quan parlem del nostre sistema públic de salut –i de Barcelona– hem d'explicar que efectivament hi ha una important i aparentment complexa diversitat d'entitats sanitàries. Aquesta diversitat, per als redactors de l'informe esmentat sembla que és una tragèdia social, com un colador per on s'escolen els recursos, per on el dimoni esgarrapa el dret a la salut, és el temple ple de mercaders a foragitar. Per a altres, aquesta diversitat és un valor que no voldríem perdre, si sabem treballar en xarxa i aprendre dels resultats dels altres, i fer de la comparació un estímul per a la innovació. Tot això, amb les eines modernes del bon govern (ètica, transparència, retiment de comptes, atenció als grups d'interès...).

Potser a la ciutadania li pot interessar saber, començant per l'atenció primària, que les Entitats de Base Associativa (EBA) de la ciutat són un 12%, com diu l'esmentat informe. Però potser els interessaria més saber –en clau de valor públic– que, quan es compten els millors Equips d'Atenció Primària a la ciutat de Barcelona, hi ha molts indicadors on les EBA hi són presents en una proporció més alta (el 33% entre els equips benchmark de Barcelona ciutat, el 31% entre els equips amb millor qualitat de prescripció farmacèutica, el 25% entre els equips amb més atenció domiciliària o entre els que tenen un menor percentatge d'hospitalitzacions evitables).

Potser també interessaria saber que no s'han trobat diferències significatives entre centres hospitalaris de diferent titularitat pel que fa als indicadors de qualitat i que, en uns casos, els valors són superiors per uns hospitals i, en altres, per altres. I a la pregunta de si la persona atesa pogués escollir si tornaria al mateix hospital (índex de fidelitat), en tots els hospitals de Barcelona el percentatge és superior al 85% (entre el 85% i 90% a Vall d'Hebron i Parc de Salut Mar, i a la resta de públics i privats, per sobre del 90%). L'índex de fidelitat en els centres sociosanitaris també és superior al 80% per a tots els centres, independentment de les titularitats diverses (consulteu les dades aquí).

Si mirem amb quins recursos es fa l'activitat, la foto ens diu que hi ha un gradient de més recursos entre els hospitals de més complexitat i els de menys. Entre els primers, òbviament, l'Hospital de la Vall d'Hebron, amb uns ingressos de finançament públic per unitat d'activitat un 5% superiors als de l'Hospital Clínic i un 20% superiors als de l'Hospital Plató.

També val a dir, si alguna persona es preocupa de com s'utilitzen els seus impostos, que hi ha informació pública a l'abast de tothom sobre la productivitat en els diferents centres. I si algú sent a dir amb preocupació que s'afavoreixen les condicions de precarietat laboral en el SISCAT, pel que respecte als centres concertats, pot anar a mirar el Conveni col·lectiu, resultat de la negociació i el pacte, la millor garantia per als drets dels treballadors.

Mirant l'important –els resultats– sembla que tots aquests centres integrats a la xarxa del SISCAT treballen per donar un bon servei a la ciutadania –el valor públic– amb els recursos que els contribuents aporten. I ho fan amb contractes amb objectius, amb avaluació i amb condicions de contraprestació econòmica vinculades a l'activitat realment realitzada i els objectius acomplerts. Segurament hi ha un llarg camí per millorar, per fer més actuals i “de salut” els contractes, per avaluar-los més qualitativament, però són un bon antídot a l'opacitat que alguns esventen. Tots els contractes estan publicats, totes les entitats contractades amb el CatSalut han de superar els mateixos processos d'acreditació i han de presentar els seus comptes auditats al CatSalut. Els comptes de les entitats mercantils, a més, són consultables al Registre Mercantil. Però l'important, el valor públic, està en els resultats. Avançar en la seva avaluació és el millor que podem fer per assegurar l'aportació a la salut que fan els centres que tenim, és a dir, les organitzacions d'equips professionals que treballen per objectius fixats per les polítiques públiques de salut i socials.

Per si algú té ganes de documentar-se més i trobar coses interessants, i amb transparència de valor, a part de continuar capbussant-se en la Central de Resultats, pot anar als apartats de compromís social als webs d'algunes de les entitats sanitàries de Barcelona (podeu consultar exemples aquí i aquí). Hi trobarà coses interessants, per progressar, bastant més que alguns pamflets que corren.