Tradicionalment, Catalunya ha comptat amb una societat civil que ha estat clau en la construcció de l'estat del benestar al nostre país, no només en l'àmbit sanitari, sinó també en altres com el de serveis socials o l'educatiu. Aquesta empenta de la societat civil ha format part del nostre ADN com a país i també ha estat un indicador de bona salut per al conjunt de la nostra societat.
En general estem d'acord amb aquesta idea, però potser es visualitza millor quan ens fixem en la participació individual. Arran del comiat que recentment l'entitat li va fer a Pere Fonolleda, president del Consell de Govern de la Corporació Sanitària del Parc Taulí, de 2003 a 2013, em ve al cap el seu exemple. La seva valuosa visió empresarial i el seu coneixement del territori van ser essencials per fer créixer l'entitat i adaptar-la a una realitat canviat. Però, per damunt de tot, aquest no és un cas aïllat. Vull fer notar la dedicació desinteressada d'aquest i de molts més altres presidents i membres dels òrgans de govern, així com el seu compromís amb l'entitat i els professionals.
Aquesta conjugació de vàlua professional, independència i compromís personal enriqueixen els valors dels consells de govern de les nostres entitats, tant públiques com privades.
Però els temps canvien, l'Administració ha crescut i ha avançat en tots els terrenys i, sovint, té un efecte adormidor d'aquesta empenta que demanem a la nostra societat. Perquè el sistema funcioni, necessita la voluntat política de donar valor a aquest model i un marc adequat. Cal que l'estratègia política promogui i afavoreixi o, com a mínim, no interfereixi el paper de la societat civil en benefici de l'interès general.