Quan abans deixem de plorar menys tardarem a somriure

Uns dies de descans a l'estiu, és un bon moment per llegir perquè ajuda a ampliar coneixements i compartir sentiments. Tens la ment més oberta, i la capacitat d'interrelacionar i despertar pensaments propis, encara que sigui a partir del dels altres, és un exercici que no va malament.

I és a partir d'articles d'opinió que he anat llegint que m'he quedat amb algunes reflexions que m'han servit per escriure aquest article i compartir la bondat de començar el nou curs professional, polític, social, personal no només amb bons desitjos sinó amb ganes de canvis profunds d'actituds.

“Aprofitar l'estiu per fer inventari serveix per separar el superflu de l'important i té molt de mirar en retrospectiva la vida, i conclou amb la proposta de fer menys inventari i posar més passió per viure el present”. I hi afegiria, i construir el nou futur.

“La nostàlgia és un sentiment que es dispara amb la por, l'ansietat i el mal humor, i aterrant en la post pandèmia ens preguntem, Com serà el poder del passat combinat amb la desconfiança del present i la por del futur? A la vulnerabilitat sanitària, social i econòmica associades a la pandèmia, cal afegir-hi la vulnerabilitat i la fragilitat emocional, i davant les emocions cal anar en compte amb els fenòmens polítics actuals com el populisme o la crisis de representació”.

Evocant als efectes narcotitzants de la filosofia. Sèneca, “El present és brevíssim i el futur és incert. L'únic real és el passat”. Zenón: “La pèrdua més dolorosa per a un home, per ser de naturalesa irreparable és el temps”. I afegeix un pràctic consell, quan abans deixem de plorar menys tardarem a riure.

Passat, present, futur, nostàlgia, emocions, incerteses, vulnerabilitats ... Com ho encaixem amb els grans reptes que ara tenim, entre ells superar la crisi post pandèmia i alhora aprofitar les oportunitats de la reconstrucció econòmica i social, amb sana ambició de país i de compromís per l'interès públic.

Dit així ens hauria de fer una certa il.lusió començar aquest nou curs interpel.lats  des de la positivitat, l'humanisme, l'autoexigència, la generositat, la humilitat, i sobretot la confiança de que volem el mateix, sortir-nos-en. Però no és exactament així. Escoltant les primeres veus de tornada d'estiu t'agafa escepticisme sobre el canvi d'actitud que convindria que féssim tots plegats.  En el debat públic, i no públic, tornem a sentir els tòpics de sempre més pensats per contraposar posicions que per sumar. I els bons pensaments de l'estiu queden amb això, bons pensaments i bons propòsits, i ens resignem a que és inevitable tornar a la mediocre realitat.

Un exemple concret. El sistema de salut, les autoritats sanitàries, el conjunt de centres i professionals que hi treballem han estat al peu del canó per donar resposta a l'impacte de la COVID-19, i ara tenim un repte més gran, recuperar l'equitat d'accés al sistema públic de salut. L'atenció a la COVID-19 ha col·lapsat l'atenció primària de salut i la capacitat diagnòstica del sistema. Cal sumar doncs esforços entorn un pla extraordinari que activi tots els recursos necessaris per continuar donant resposta  a la COVID-19 i els seus impactes i, a recuperar l'activitat i l'equitat d'accés al sistema. Un pla extraordinari que requereix recursos però també flexibilitat, generositat i corresponsabilitat, sens perjudici de continuar lluitant pels interessos legítims de totes les parts.

No és el moment de posar pals a la roda amb resistències corporatives ni plantejaments de confrontació, sinó al revés. El ciutadà vol que l'escoltem i l'hi solucionem el que li preocupa.

I la pregunta és, som capaços de fer-ho assentats tots davant una mateixa taula, autoritat sanitària i agents socials i professionals,  mirant-nos els ulls, superant per un moment les reivindicacions particulars de cadascú, i cercant plegats respostes extraordinàries per recuperar al més aviat possible l'accessibilitat de la població al sistema de salut?

Nous reptes, noves actituds, pensem en gran, només pensant en gran podrem fer front als grans reptes, obrim finestres, escoltem la saviesa dels clàssics, i incorporem la nova mirada dels lideratges del futur. Si ho fem així ens entendrem i ens entendran millor, i si així ajudem a millorar l'atenció i el benestar a les persones segur que ens sentirem més satisfets.

Escepticisme sí, però convenciment de que la situació viscuda ens ha fet obrir els ulls i les consciències també.

Paraules d'un gran amic davant la recent pèrdua del seu pare: “Aquest és l'esperit que he conegut del meu pare. No demanar res. I no esperar res que no puguis fer tu. Fer allò que cal per posar a resguard als teus”. Simple i generós alhora. Que aquest “resguard als teus” ens inspiri en el resguard pel nostre sistema de salut, patrimoni de tots i per a tots.