Breu comentari sobre Barnaclínic i la Sindicatura de Comptes

La Sindicatura de Comptes, a l'Informe 29/2016, relatiu a l'Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, exercicis 2010, 2011 i 2012, Resolució 21/X del Parlament, ha qüestionat la figura jurídica de Barnaclínic, SA i la seva habilitació legal per portar a terme l'activitat que realitza.

Efectivament, en aquest informe, l'objecte del qual és la “fiscalització de regularitat de l'Hospital Clínic, exercicis 2010, 2011 i 2012, i de Barnaclínic, SA, exercici 2012, que inclou la revisió dels comptes anuals, de la contractació i de les despeses de personal d'ambdues entitats en els períodes assenyalats”, la Sindicatura manifesta el següent (pàg. 112-113):

Prestació d'assistència sanitària privada per un centre del sector públic.

El model sanitari actual només preveu la possibilitat que els centres privats col·laborin en la prestació pública de l'assistència sanitària, però no que centres públics gestionin, exclusivament, prestacions d'assistència sanitària privada. Per tant, l'activitat realitzada per Barnaclínic, centre 100% públic, d'assistència sanitària privada amb mitjans i personal públics, no troba empara en la normativa legal.

Aquesta manca de marc jurídic per a la prestació del servei assistencial també es posa de manifest quan s'intenta aplicar la legislació sectorial a les especificitats de Barnaclínic, en tant que és una entitat del sector públic.

Barnaclínic no pot ser considerada mitjà propi de l'HCPB, com consta en el conveni del 4 de març del 2011, atès que no compleix el primer dels requisits per ser considerada –realitzar la part essencial de la seva activitat per a l'HCPB– ja que l'activitat que fa és privada i desvinculada de l'assistència sanitària pública.

Aquest és el nucli del que ha transcendit de l'Informe de la Sindicatura de Comptes. El temps ha volgut que s'hagi produït una coincidència entre la difusió d'aquest informe i la Sentència dictada per la Sala 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona al recurs d'apel·lació interposat per ACES contra la sentencia dictada pel Jutjat de lo Mercantil 7 de Barcelona que desestimava la demanda interposada per la referida associació contra l'Hospital Clínic i Provincial de Barcelona i Barnaclínic, SA per presumpte competència deslleial.

L'esmentada sentència en el seu Fonament de Dret Quart (Sobre la naturaleza de la relación existente entre Hospital Clínic y Barnaclínic) analitza aquesta qüestió, i després d'una llarga composició de lloc, exposa el seu posicionament (paràgraf 43) de forma contundentment contrària a la que exposa la Sindicatura de Comptes en el seu informe:

1. Barnaclínic és un mitjà propi de l'Hospital Clínic i Provincial de Barcelona (analitzant la jurisprudència europea sobre la teoria del mitjà propi i analitzant el que al respecte estableix la Directiva 2014/24/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre contractació pública, pendent de transposició i de caràcter més restrictiu que la normativa vigent).
2. La Llei General de Sanitat empara la possibilitat que els serveis sanitaris públics prestin assistència sanitària a pacients privats, activitat que l'Hospital Clínic trasllada al seu mitjà propi (Barnaclínic).

La sentència es manifesta en aquests termes literals:

43. Haciendo aplicación en el caso de los principios que resultan de esa regulación estimamos que:

1. No resulta relevante que Hospital Clínic no sea titular del 100% del capital social de Barnaclínic para que ésta pueda ostentar la condición de medio propio del primero. Lo relevante es que no participa en el capital social de Barnaclínic capital privado sino que el 30% restante corresponde a una entidad también pública, como es la Fundació Clínic, Fundació que está íntimamente vinculada a Hospital Clínic.
2. Tampoco creemos que esté justificado que se pueda negar la condición de medio propio por el hecho de que Hospital Clínic no ejerza control sobre Barnaclínic, porque creemos que esa situación de control, en los términos en los que resultan de esas exigencias del derecho comunitario, son innegables y derivan, como admite el propio recurso, del control público de la totalidad del capital social.
3. El hecho de que no conste la condición de medio propio en los estatutos de Barnaclínic no tiene la trascendencia que le atribuye el recurso sino que se trata de un requisito de carácter meramente formal y que no puede ser exigido a entidades constituidas con la finalidad de que actuasen como medio propio antes de que ese requisito se incorporase de forma efectiva a nuestro ordenamiento (en el año 2007), lo que ocurre en el caso de Barnaclínic, entidad constituida en 1989.
4. No creemos que sea cierto que Barnaclínic no realice la parte sustancial de su actividad con el organismo público que la controla. El argumento de que su actividad la realiza para sus clientes privados, pero no para Clínic, pretende desconocer que esos clientes privados lo son en realidad de Hospital Clínic, que es quien decide prestarle asistencia a través de un medio propio vinculado (Barnaclínic). Por tanto, tampoco esta alegación del recurso tiene fundamento.
5. Tampoco creemos que tenga fundamento la alegación de que Hospital Clínic no podría llevar a cabo por sí mismo las actividades que ha trasladado a Barnaclínic porque de los arts. 16 y 83 de la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, se deriva la posibilidad de que los servicios sanitarios públicos presten asistencia a pacientes privados.
6. Y, por fin, tampoco creemos que sea relevante el hecho de que las funciones atribuidas al medio propio no sean de realización obligatoria para Hospital Clínic sino que creemos que basta que entren dentro de su competencia.

Aquesta sentencia hauria de resoldre el debat, almenys fins que no n'hi hagi una de rang superior que en desautoritzi el seu criteri.

Debat que no es veu gens afavorit quan organismes que tenen com a funció principal examinar els comptes dels ingressos i les despeses del sector públic de Catalunya a l'efecte de determinar la seva fiabilitat, així com la regularitat, legalitat i eficàcia de les operacions realitzades, opten (o potser millor dir s'atreveixen) a transitar per terrenys que no els són propis i sobre els quals la seva expertesa no és l'esperada (com el cas que acabem de veure). Cal no oblidar que la Sindicatura de comptes tramet tots els seus informes al Parlament de Catalunya i, per tant, el que aquests informes diuen té moltes probabilitats d'esdevenir un instrument de la brega política, la qual cosa exigeix un plus de rigor addicional.

En darrer terme, seria desitjable que, a qui per dues vegades els tribunals li han negat la raó, no segueixi usant els arguments fallits de la Sindicatura per fer demandes públiques que la Justícia li ha negat.