Compromís amb el bon govern i l’eficiència (Part I)

La separació de funcions entre la compra i la provisió és una característica del sistema sanitari català. El contracte com a principal eina de relació entre l'Administració i els proveïdors permet traslladar els objectius del Departament de Salut a les entitats proveïdores, independentment de la seva titularitat jurídica. Amb totes les seves imperfeccions, la separació de rols entre compra i provisió és una de les claus de l'èxit del nostre model.

Tanmateix, aquest model requereix unes empreses sanitàries, tant públiques com privades que puguin funcionar amb autonomia de gestió i liderades per consells de govern forts, despolititzats i orientats a obtenir el millor servei per a la ciutadania.

Com explica el professor Albert Oriol (1), necessitem articular òrgans de govern independents i compromesos que vetllin per la missió de la institució i que coneguin els riscos i els assumeixin: ‹‹La responsabilitat primària del consell és la de conduir l'organització cap a l'assoliment de la seva missió. Un consell sense el sentit de la missió esdevindrà endogàmic i dominat per les tendències “representatives” dels seus components. Si la missió és ambigua, aquesta no oferirà una orientació suficient per l'establiment de les estratègies adequades. En temps d'inestabilitat, l'organització es veurà sotmesa a respostes enfocades en el curt termini, tendirà a sobre-reaccionar erràticament i li mancarà perspectiva per examinar els perquès i trobar-hi solucions escaients››.

Diu també el professor Oriol que ‹‹els òrgans de govern són instruments d'una cultura participativa que retorna el poder als ciutadans i fomenta el creixement estructural de la societat civil››. En aquest sentit, les aportacions més rellevants s'han produït en l'àmbit privat no sanitari, encara que sovint hem intentat traspassar la reflexió a l'àmbit sanitari. Sobre la importància dels consells d'administració, especialment en les empreses que cotitzen a borsa, han aparegut informes en diferents països que pretenen millorar el funcionament dels seus òrgans de govern. Per exemple, informes Cadbury (1992) i Greenbury (1998), a Gran Bretanya; Coso (1992) i Treadway (1997), als EUA; Vienot (1995), a França, i Olivencia (1998), a Espanya, entre d'altres. A Catalunya, a finals dels 80 i dècada dels 90, la creació de les Empreses Públiques i Consorcis va incrementar el debat i l'elaboració de doctrina gràcies a les reflexions i els treballs de persones com el professor Albert Oriol, qui va impulsar la creació del sector públic empresarial com a director general del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya (1982-2004) i com a teòric de la rellevància dels òrgans de govern i de la seva autonomia.

En el sector públic empresarial, lamentablement, les reflexions s'han intensificat els darrers anys amb la pluja de normatives que limiten la seva autonomia, sense que sembli preocupar als nostres governants, que culpen “Europa” del fet que se'ns privi d'un model sanitari que va ser pioner en aspectes de gestió. Sempre he pensat que era molt mala sort que l'acceptació, en el pitjor escenari possible, de les normes SEC95 quadrés tan bé amb la visió dels òrgans transversals de la Generalitat, des d'on sembla que mai han trobat que sigui bona idea gaudir d'un sector públic empresarial que qüestionés, per poc eficient, el paper del control públic burocràtic només ocupat pels procediments.

Què fan la resta de països europeus perquè “Europa” no els privi de tenir institucions sanitàries públiques i privades eficients i compromeses amb la societat? Què hem de fer al nostre país?

(1) Reflexions sobre la governabilitat de les organitzacions proveïdores de serveis assistencials i el Govern de les organitzacions (Albert Oriol, 1998 i 2000).