Reptes socials de futur al sector sanitari i social

Salvador Cardús, professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB, va pronunciar la conferència de l'acte de cloenda de l'Assemblea. El professor Cardús va començar fent referència a la part de l'Assemblea de retiment de comptes, tot elogiant l'activitat de La Unió. Fets com aquest, va afegir, porten a pensar que “aquest país té una consistència molt gran des del punt de vista públic”.
 

A la conferència, que va portar per títol Reptes socials de futur al sector sanitari i social a Catalunya, va fer referències al model de col·laboració publicoprivada, que “ha estat un exemple en àmbits com la sanitat però també l'educació”.

Pel que fa als reptes, en va assenyalar dos de caràcter general, amb gran impacte social:

• Creixement demogràfic. El mapa demogràfic canvia molt ràpidament i, al darrere d'això, va esgrimir, hi ha una magnífica notícia. Actualment, hem afegit 15 anys més als anys de vida i la supervivència se situa en els 80 anys de vida. Com a exemple, cada hora que passa, l'esperança de vida s'allarga 12 minuts. D'aquesta manera, en els últims 115 anys, el creixement espectacular de l'esperança de vida ha comportat noves malalties i uns canvis enormes en les demandes. Recentment, el mapa demogràfic també presenta canvis a causa de la immigració.
• Gran nivell de qualitat assolida pel sistema sanitari. Cardús va afirmar que “els serveis públics en salut han millorat de manera extraordinària, tot i les restriccions pressupostàries que han tensat molt la feina del dia a dia” i malgrat “els polítics o el catastrofisme dels mitjans de comunicació”. Per al sociòleg, “la qualitat és altíssima al nostre país” però, a més bon servei, més insatisfacció es genera perquè l'expectativa és molt alta. En aquest sentit, va mostrar com a exemple la llista d'espera. Va argumentar que hi ha estudis de la Unió Europea que demostren que la percepció negativa de les expectatives de futur està més lligada als països rics que als que compten amb menys recursos. Cardús va recordar que, recentment, els ciutadans atorgàvem un notable alt a la sanitat, probablement –va dir– perquè hi havia el pensament que la crisi provocaria un empitjorament de la qualitat.

Per al sociòleg, aquesta paradoxa de la millora lligada a la crisi té la seva translació, també, en l'atenció a la dependència. Cardús va valorar molt positivament la presa de consciència de la persona depenent així com la visualització i el reconeixement públic de les seves necessitats en els darrers anys. Com a resultat, va explicar, s'ha produït un procés d'institucionalització molt alt.

El sociòleg va exposar que aquesta necessitat d'institucionalització es contraposa a unes estructures familiars fortes que, de moment, aturen aquesta demanda. En el futur, però, aquesta demanda creixerà perquè els canvis socials s'accentuaran, encara que actualment ens diferenciem de països nòrdics o d'altres més pròxims, com ara França, que “ens doblen en capacitat d'institucionalització”.

La col·laboració publicoprivada i el debat polític
Així mateix, va abordar altres reptes, com ara els vinculats amb la qüestió política i ideològica. En aquest sentit, Salvador Cardús va defensar que el model de col·laboració publicoprivada “ha funcionat molt bé i que té grans resultats, però que ara està sobre la taula” i que “és pràcticament impossible mantenir el debat en un plànol racional”.

Com és un debat polític, va plantejar, no es fa sobre consideracions tècniques sinó eticomorals i així “és difícil seguir avançant”. Aquest fet presenta una paradoxa interessant, va dir, en la mesura que Catalunya no ha tingut un estat propi sinó que “ha estat abandonada i maltractada per l'Estat i, especialment, en els serveis públics”, s'ha estimulat la iniciativa privada. Com a exemple, va posar les escoles, entre d'altres.
 

Curiosament, en un país que ha sabut donar resposta sense ajuda de l'Estat, ara hi ha una mena de situació estranya en què hi ha gent que pensa que la solució vindrà de la intervenció de l'Estat, va reblar. El professor va reflexionar sobre el fet que aquest tipus de corrent de pensament prové “de sectors amb pedigrí anarquista”. A més, “busquen que l'Estat els resolgui ser feliços”. Per al professor, aquests moviments, que va titllar de radicals, en el fons, són tradicionalistes.

Per al sociòleg, la confusió creada al voltant de la col·laboració publicoprivada és interessada i fàcil d'esclarir des de la vessant tècnica. Per aquest motiu, va considerar que aquest és un debat que no es dirimirà amb arguments sinó a les urnes.

Per aquesta raó, va demanar a La Unió la necessitat de fer una tasca d'informació continuada i va assenyalar la quarta línia del Pla Estratègic 2016-2020: enfortir, reformular i potenciar la política comunicativa.

El paper del contribuent
Des del seu punt de vista, en el debat sobre el sistema sanitari s'ha d'introduir el paper del contribuent. L'usuari és important, va afirmar, però també el contribuent. L'interès és públic, tant dels individus o de les persones privades (dels usuaris i dels contribuents). “L'exigència ha d'estar orientada a l'usuari però també a la previsió del que poden representar les càrregues impositives si no fem bé la feina”.

Pot ser que l'usuari demani limitacions. L'interès de l'Administració, que no dels polítics, no sempre respon a l'interès general que promulga –va asseverar– perquè hi ha ineficiències en la pròpia Administració. I va destacar que el proveïdor públic a vegades serveix a interessos que no sempre no són d'interès públic, tot i que es garanteixi la universalitat i l'accés.
 

Per tal d'il·lustrar la seva exposició, va explicar l'èxit de la campanya antitabac vinculada als no fumadors. Això vol dir, per a Cardús, que el món de la sanitat i el sector social, l'administració pública i els sectors que hi col·laboren haurien d'introduir l'element de la coresponsabilitat i “mecanismes més antipàtics com els copagaments”. Per acabar aquesta reflexió, va comentar que el sistema sanitari és una qüestió de drets i deures.

A mode de resum, el professor Salvador Cardús va detallar les principals conclusions de la seva reflexió sobre els reptes del sistema sanitari i social:

• Desafiaments sobre les grans demandes, que caldrà analitzar com atendre-les sense posar en risc el model.
• Desafiaments polítics, en el sentit que cal “despolititzar” el model explicant les seves bondats.
• Desafiaments individuals en l'aposta per desenvolupar una nova ètica de la salut, centrada en l'usuari contribuent que fa de la salut no un dret, sinó també una obligació.