Una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea complica el cobrament d'interessos i despeses a travès del Plan de Pago a Proveedores

El passat 3 de maig, La Unió va distribuir una nota informativa en la que es feia una sèrie de reflexions respecte la situació generada al voltant de la renúncia al cobrament d'interessos de les factures al CatSalut (i altres administracions contractants) que en el seu moment van ser abonades a través del mecanisme conegut com Plan de Pago a Proveedores. La nota estava centrada en les factures abonades per aquest mecanisme i especialment davant la imminència de la resolució d'una Qüestió Prejudicial al respecte, plantejada per un tribunal espanyol al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

Posteriorment, el mateix mes de maig, va remetre un correu electrònic on es comentava que l'Advocat General de la Unió Europea va emetre un informe davant del TJUE pel que considera que el mecanisme de renúncia als interessos del Plan de Pago a Proveedores no és contrari a la normativa europea de lluita contra la morositat. Aquest informe contradiu els arguments defensats pel representant de la Comissió Europea, que sostenia (en contra del criteri del Reino de España) que el Plan de Pago a Proveedores no era un mecanisme veritablement voluntari per als proveïdors.

Ja en aquell moment, es va dir que l'Informe de l'Advocat General no sol ser vinculant per al TJUE, però si que sol marcar força la línia de la seva decisió.

Finalment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat sentència en el cas C-555/14, decisió prejudicial plantejada per un jutjat de lo contenciós administratiu de Múrcia en relació a la legalitat, a la vista de la Directiva europea de lluita contra la morositat, del precepte contingut a la normativa espanyola que regulava el Plan de Pago a Proveedores que obligava a aquells creditors que s'hi acollien a renunciar als interessos i despeses de cobrament.

En la línia de l'Advocat General que en el seu informe va rebaixar de manera dràstica les expectatives que hi havien sobre aquest assumpte, el TJUE, en sentència publicada el passat 16 de febrer, ha comunicat que els mecanismes i preceptes de la directiva preveuen que en el moment de formalitzar els contractes no es pugui renunciar als interessos i despeses de cobrament, però que posteriorment, un cop produït l'impagament, el creditor sempre podrà renunciar als interessos i despeses de cobrament si aquesta renúncia és lliure i si, en definitiva, ha disposat de la possibilitat de reclamar-los i no la ha exercit.

Tot i així, el TJUE manifesta que li correspon a la justícia de cada estat valorar si ha existit aquesta llibertat i en tot cas valorar i interpretar la normativa interna al respecte.

Per tant, tot fa pensar que aquesta decisió prejudicial pot significar un canvi en la línia en què els tribunals espanyols (fins ara jurisprudència menor) llegien la situació, i possiblement suposi que interpretin que qui es va adherir al Plan de Pago de Proveedores sabia que podria no fer-ho i podia anar als tribunals a reclamar el deute més interessos i despeses de cobrament; és a dir que va ser lliure per optar per aquell mecanisme de cobrament renunciant conscientment a interessos i despeses de cobrament.

Portat això al terreny pràctic, aquesta sentència suposa que en tot cas caldrà acudir als tribunals per veure quina lectura de la "llibertat d'elecció" del creditor en fan i, per tant, “aigualeix” les expectatives que s'havien dipositat en aquesta qüestió prejudicial, que d'haver-se resolt en favor del dret a reclamar els interessos i despeses de cobrament podria haver obert una via de negociació amb les administracions per tal de fer front al retorn dels interessos.